HOMILIA DG-QR-B02
PROVA (Gn 22,1-18)

Amb Abraham comença la història de la fe. I quina història!

Déu no fa més que demanar-li coses estranyes i prometre-li coses impossibles. Abraham vivia tan tranquil en una terra fèrtil i civilitzada com era Ur de Caldea, i Déu li demana que ho deixi tot per marxar cap a una terra desconeguda i pobre. Primera prova... superada.

Després de prometre-li una descendència tan nombrosa com les estrelles del cel, resulta que la seva dona era estèril. Era per desanimar-se, no? Però, Abraham, que ho aguanta tot, mira endavant i pot més l’estimació que la descendència. Segona prova... superada.

Quan ja s’havia resignat a morir sense hereu directe, resulta que Déu fa néixer Isaac de les entranyes mortes de Sara. Abraham ha tingut temps i ocasions abundants per acostumar-se a les sortides genials d’un Déu imprevisible. I va entenent que això de la fe té molt a veure amb el que sembla impossible, com l’amor. Tercera prova... superada.

Però, per si no n’hi havia prou, Déu li demana que sacrifiqui aquell fill que li havia donat en el temps de descompte. No vull imaginar-me el que li devia passar pel cap a Abraham, tot i que per fora semblava resignadíssim. Venen ganes de dir-li: “però, Abraham, que no te’n adones?, una cosa és ser un bon home i una altra ser un babau, que és el teu fill!, que la fe té uns límits, desperta!”

Aquesta última prova, aïllada de la resta de la vida d’Abraham, resulta absurda i escandalosa. Però si la considerem com l’última etapa d’un llarg procés, aleshores, comença a tenir sentit. Perquè la fe sempre està de proves, sempre és al taller, sempre és provisional, sempre funciona amb imatges parcials, amb projeccions idolàtriques que s’han de desmuntar. La vida sencera és un llarg camí de purificació de la fe i de la confiança, des del primer dia fins al darrer.

La prova té sempre quelcom de desmesurat, d’absurd, d’excessiu; però resulta que la vida està carregada de proves i la fe forma part de la vida. La fe és sempre una fe provada, com la vida, o no és fe. Una fe “a prova de proves” és una fe infantil, depenent, cega, no lliure. Alguns diuen que la fe és la millor assegurança a tot risc, que és una fugida del món, que és un refugi confortable contra les inclemències del temps. Parlen per parlar!

Abraham va anar aprenent que gràcies a la fe pots esperar que la terra erma doni fruit, que la dona estèril doni un hereu i que el fill sacrificat doni descendència. Que ja és esperar! I Déu va deixar el millor pel final: Abraham va aprendre, al límit del que és tolerable, que la fe, gràcies a la prova, no és un sacrifici, sinó una festa. Com la vida. Uf!