HOMILIA DE NADAL

Deien els anarquistes: "L'Església que més il·lumina és la que crema". Tot i que no sabien el que deien, tenien raó.

Per fer llum hem de cremar... com les llànties.
La cera es consumeix.
L'oli s'evapora.
L'amor de Déu és ardent.

Per això, Déu va decidir cremar.
I va escollir una verge (una espelma per estrenar)
I als afores de la ciutat (que és freda i quasi no crema)
Al bosc (ple de rostolls)
Entre la palla (que de seguida crema)
I amb els pastors (que encara encenen fogueres perquè estan en vetlla i esperant)

I va cremar, i tant si va cremar: un infant en una menjadora!
Quin incendi!
Una mare en flames
i Josep cremant
i molts dubtes i molta expectativa,
per fi, il·luminats, cremant.

És Nadal: el Nadal que més il·lumina és el que crema.
I ens crema tanta llum artificial i tanta buidor.
I ens crema tanta emisió de gasos contaminants i tan poca escalfor.
I ens crema que dos senegalesos hagin mort aquesta nit perquè tenien fred i una mala calefacció.

Però, sobretot, ens crema Déu estimant tant.
I Jesús infant il·luminant els segles i totes les foscors.
I la possibilitat de donar-se, sense por.
I cantar nadales als ancians.
I pregar quan es fa fosc.
I totes les flames que il·luminen amb infinita tendresa a les sales d'espera dels hospitals.
I els àngels que vetllen els darrers instants d'aquells que ens estan deixant.

Ens crema Déu quan no l'entenem
i quan, de cop, l'entenem tant.
I ens encega aquesta petita llum tan gran
i aquesta llàntia fràgil tan descomunal.
I que la cera de la nostra vida es consumeixi
i que no sigui en va.

Perquè els cristians que més il·luminen són els que cremen i es consumeixen estimant.

Fa fred... és fosc... però és Nadal.
I estem cremant.