El temptador fa com qui no vol la cosa, però se'l veu venir una hora lluny. Comença disparant amb el canó gros i, poc a poc, va afinant els seus atacs. Primer li demana a Jesús que faci màgia, després l'ofereix peixet (o peixot) i, en veure que l'estratègia grollera no funciona amb Jesús, mira d'obrir bretxa amb un projectil d'alta precisió. Quin és el projectil escollit? Atenció, és el salm 90! Què en sabeu del salm 90? És el salm de la protecció de Déu, el salm que llegim a la pregària de Completes del diumenge per anar a dormir tranquils i en pau: "Tu que vius a recer de l'Altíssim i passes la nit a l'ombra del Totpoderós..."
Un jesuita que feia de capellà a la presó em va explicar una anècdota que ve al cas. Una dona exprostituta, internada a l'hospital de la presó amb SIDA terminal, tenia la Bíblia oberta sobre el llit. Abans de que pugués fer cap pregunta, la dona va dir: "És el salm 90. Fa temps que llegeixo aquest salm, i això que diu el salm que no li passarà a qui creu en Déu és el que m'ha passat a mi. M'ha ferit la fletxa que vola de dia, m'ha tocat la pesta que s'esmuny en la fosca i l'epidèmia que a migdia fa estralls... M'han tocat totes les desgràcies, Déu no me n'ha estalviat ni una". El jesuïta li va preguntar: "I com és que segueixes resant aquest salm? Per què no tanques la Bíblia?". Li va respondre la dona: "Si no puc seguir encara resant aquest salm, aleshores, què em queda?"
Creure és seguir encara llegint aquest salm quan sembla que no hi ha "motius" per creure. Fins que descobrim que Déu mateix és l'únic motiu per creure, i que mentre tenim altres motius no acabem del tot de creure.
Apel·lo a altres dos testimonis entrevistats a La Contra de LA VANGUARDIA amb una setmana de diferència: Caddy Adzuva, periodista congoleña testimoni dels horrors genocides a l'Àfrica, declarava: "He visto cosas que nadie debería ver en su vida" (29 gener 2010). Alberto Arce, reporter de guerra, únic testimoni de l'ofensiva militar israelí Plomo Fundido, confessava: "Ver morir a muchos niños me ha hecho ateo" (4 febrer 2010).
Les dues persones han estat a l'infern i han vist el mateix horror. La primera es declara catòlica practicant, mentre el segon es declara ateu. Qui dels dos s'equivoca? O cap dels dos? La nostra fe neix o mor davant la prova, com no pot ser d'una altra manera. I la prova de debò té a veure amb això: veure morir un nen i no poder fer-hi res. I sentir aquella veu que se't clava al cor dient: "on és el teu Déu? ... A què espera a enviar els seus àngels perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"?
Qui no ha passat per aquesta prova, el màxim que podem dir és que encara no és ateu o, si ho voleu en positiu, que encara no és creient, almenys no en el sentit més ple i més cristià del terme. Llavors, ens ha de passar una desgràcia per a ser cristians? Esperem que no, només faltaria, però la nostra fe és feble si es manté al llindar de la prova. I en què es sustenta llavors la nostra fe, si nosaltres no hem travessat aquest llindar? Doncs, en el testimoni d'aquells que han travessat el llindar i han cregut; en la fe d'aquells que han tornat de l'infern amb la imatge de Déu gravada al rostre. I qui són aquests sinó els màrtirs? Nosaltres esperem arribar a ser algun dia dignes d'aquesta fe.
Què és, doncs, creure? Creure és seguir llegint el salm 90 quan tens tots els motius per tancar la Bíblia i deixar de creure.
3 comentaris:
Gràcies una vegada més de la teva agudesa en la percepció, Marc. No et conec, però de l’ambó setmanal on escrius, i que tampoc coneixia, n’emana un no sé què de Presència de Déu.
Diu Jesús que l’home, la dona, viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. I jo en visc d’aquesta Paraula. La fe que m’ha estat donada se n’alimenta com sap, com pot. Però certament també he conegut un altre aliment que en hores baixes m’ha avergonyit del poc que soc, alhora que enfortit en la recerca confiada de l’Amor. I aquest aliment ha estat la mirada i la paraula d’aquelles persones que han sabut trobar Pa en un lloc despoblat, quan tenien fred al cos, quan vivien amb el buit al cor. Aquest aliment ha estat la Fe, conscient o no, d’aquelles i aquells que vivint l’impossible han cregut en la possibilitat, malgrat la cruesa en l’experiència, malgrat la impotència, malgrat tants malgrat ... .
I de quina altra cosa podem viure, si no? Hi ha moltes coses que alimenten, però només una sacia. I per això l'anem a buscar tant com podem, allà on podem, sempre que podem. Gràcies també per compartir allò que t'alimenta!
Publica un comentari a l'entrada