Hi ha qui porta sempre les butxaques plenes de pedres: "aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri". Em puc imaginar la satisfacció dels acusadors: "t'hem enxampat!". Per fi, una víctima contra qui llençar les pedres: quin gust! Les pedres pesen a les butxaques i, al final, t'entren unes ganes irressistibles de provar la punteria sobre algú. Si vas tot el dia amb una pistola al damunt, és normal que t'agafin unes ganes terribles d'utilitzar-la.
Per ser honestos, tots portem alguna pedra a la butxaca. Ens delata el bulto. Tots pensem que algú és, en el fons, el culpable dels nostres mals, de la nostra insatisfacció, dels nostres fracassos: una persona, una institució, una circumstància històrica, un alumne, un professor, els polítics, l'església... Déu. Necessitem el boc expiatori, necessitem enxampar algú in fraganti, una proba que no es pugui refutar: un calmant, ni que sigui efímer, de la bèstia venjativa que portem a dins.
Escrivia un alumne en un examen: "fins que no desaparegui del tot la religió, la humanitat no serà lliure". Ho va llegir a Internet i li va agradar. Quina pedra més bona, tu, aquesta és de les grosses! Feia dies que la portava a la butxaca i es moria de ganes de llençar-la. Com que feia referència al pensament de Feuerbach, va trobar l'ocasió ideal en l'examen de reli. Li vaig posar un 9, amb un comentari al costat: "Les reflexions són bones, llàstima que les llencis com si fossin pedres."
Què pot Déu contra les pedres? Què pot Déu contra la necessitat tan (in)humana de trobar un culpable de tots els mals amb qui descarregar les pedres? Pot donar-nos la força per buidar les pedres que portem a la butxaca. Jesús anava sense pedres a la butxaca i això l'autoritza a adreçar-nos aquesta frase que hauríem de portar gravada al front, per no oblidar-la mai: "qui no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres".
Pecar és greu, però tirar pedres és molt pitjor.
1 comentari:
L’Esperit Sant et vetlla, sí. I avui brodes, com “ahir”, el comentari a l’evangeli de diumenge.
Veiem les persones i les coses tal com som, i no tal com són. I no podem desempallegar-nos de veure-les així. I aquesta és la nostra dramàtica. Però si ho volem, Déu també pot guardar-nos d’avaluar ningú selectivament.
Gràcies!
Publica un comentari a l'entrada