Una casa amb les portes obertes és la metàfora domèstica d'un Déu amb els braços oberts. La raó última de les coses, el fonament de tot allò que existeix, l'energia còsmica universal, l'ésser suprem i absolut... és un pare i té els braços oberts. Un Déu a la porta, aquest és el Pare de Nostre Senyor Jesucrist.I quan les portes estan obertes, pots entrar, però també pots sortir. Hi ha qui surt i no torna mai. Hi ha qui no surt perquè sempre s'ha trobat a gust a dins. Hi ha qui surt, i algun dia torna a entrar. Hi ha qui no ha sortit mai, però tampoc no ha acabat d'entrar. En aquesta paràbola, Jesús s'interessa per aquests dos últims casos.
El fill petit va haver de sortir per poder entrar de debò. Va haver de marxar molt lluny per arribar tan a prop. De vegades hem d'anar a l'altra punta del món per arribar a casa nostra. Conec gent que ha recorregut mig món, que ha fet incursions en les més diverses tradicions religioses, per finalment acabar abraçant la fe de la seva infància; només perquè han pogut per fi reconèixer, darrera la caricatura desfigurada d'una religió esclerotitzada, el pare amb els braços oberts.
El fill gran, sense haver sortit mai, resulta que encara no havia entrat de debò. Típic guardià de la porta que ni entra ni deixa entrar. Porta tant de temps a casa que al final es creu amb el dret i el deure de gestionar-la. Es reserva el dret d'admissió i l'administra segons uns criteris cada cop més estrets i curts de vista. Oblida que la casa no és seva, sinó del pare. I viu trist perquè té un retret a la recàmera que no ha acabat mai de disparar. Té un deute pendent amb Déu i encara no l'ha saldat: per ser tan bo i tan fidel, per no haver marxat mai ni haver trencat un plat.
I a tot això, el Pare què? Doncs ell, a la porta. Ens el trobem a la porta quan marxa el fill petit... amb les mans obertes per donar-li l'herència que li és reclamada, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan torna el fill petit... amb els braços oberts per acollir-lo i restituir-li el nom i l'heretat, sense preguntar-li res. Ens el trobem a la porta quan arriba el fill gran de la feina i no entèn res i se n'escandalitza d'un pare injustament generós amb els dolents... per acollir-lo i convidar-lo a entrar també, d'una vegada.
Aquestes són les paradoxes de l'amor, pel que fa a Déu i a la seva casa. Cadascú té la porta de la casa com vol, qui som nosaltres per discutir-li a Déu com ha de tenir la seva?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada