divendres, 26 de març de 2010

EM RENDEIXO

[HOMILIA C-FS-RAMS (Lc 22,14-23,56)]

Som presoners de tantes “lleis” que ens prometen perfecció a canvi de submissió, que ens posen il·lusòriament en el lloc de Déu. "Si sóc el més alternatiu del món, seré una canya. Si sóc la més prima, tothom em mirarà. Si sóc el que millor toca la pilota, seré admirat. Si sóc el més recte y complidor, seré perfecte. Si sóc el més solidari, seré com Déu." No distingim la veu del temptador, avui amplificada: “sereu com déus”? I, així, sense saber-ho, anem acumulant un deute descomunal.

No ens enganyem, no és un deute generat per les nostres imperfeccions, no siguem moralistes. El deute és descomunal perquè està generat per la tirànica perfecció a la què ens hem obligat com a humanitat, sense Déu. Ens hem tret Déu del damunt i ens hem carregat un farcell infinitament més pesant: el de ser perfectes en lloc seu, superhomes. Nietzsche inmisericorde. Una humanitat que ha mort Déu, oferint-lo en sacrifici al Moloch del progrés, com un grapat de raïm a la taula de Dionís, ara obligada a omplir el buit deixat per Déu amb tota quanta impostura divinoide omple els escenaris i les televisions.

Som com el ric que ha aprés a camuflar la seva ruïna. I això ens arruïna encara més. ¿No entenem això: que el domini sobre el Bé i el Mal ens està vedat, que sobre aquest arbre no hi podem posar les urpes, que nosaltres som capaços només de desitjar el Bé, però no de fer-lo? Jesús ho tenia claríssim: “Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu” (Mc 10,18). Ell, que era just, no gosava atribuir-se quelcom que només correspon a Déu. Autèntic home religiós que no adora cap “llei” fora de Déu, cap “perfecció” fora del qui és la font de tota perfecció.

Però Déu ha cancel·lat el nostre deute clavant la factura a la creu. Els nostres números vermells, rentats per la sang de Crist (ara entenem la imatge?). No sóc perfecte, Senyor, perdona la meva vanitat. M’he volgut justificar a mi mateix, mitjançant l’activisme, l’art, el talent, les bones obres... Jo, que no sóc Déu, erigit en jutge de mi mateix i dels altres. Jo, pecador, nascut en la culpa, fugint de la culpa, maquillador de la culpa, comprant la meva innocència a baix cost al mercat negre de les perfeccions humanes.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo davant la creu, de genolls, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, tan a prop.

1 comentari:

Rosó ha dit...

Un suggeriment. Penjar a l’ambó un comentari a les lectures del triduum potser en predisposaria moltes i molts a perdre’s en l’univers sempre sorprenent de la mirada de Jesús, que parla de paisatges ignots, de misteris insondables, de deserts i de fonts d’aigua; que parla i que viu d’una Paraula que salva ... . Potser faria bé als qui busquen, però no saben “Qui” busquen, en aquests dies sants ... .