divendres, 30 d’abril de 2010

COM JO

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

Jesús ens dóna un manament nou, inèdit, una primícia absoluta en això dels manaments. I és que estem acostumats als deu manaments, als codis ètics, als drets humans, a les normes de conducta i als manuals de bona educació. És així com funcionen les societats humanes, no només amb regles i normes que obliguen per defecte, sinó també amb manaments que orienten els esperits cap a un horitzó més alt i més noble.

Jesús es posa Ell mateix com a manament: «Tal com jo us he estimat...» no com us estimeu vosaltres, o «com s'estima la gent», o els amics a les pel·lícules, o com s'estimen els d'una mateixa ètnia, poble, nació o club de futbol, sinó «com jo». Jesús és pretensiós, molt pretensiós, és a dir, que té pretensions molt elevades pel que fa a nosaltres, vol que estimem molt, encara més, com ell.

Ser cristià és obeir aquesta pretensió de Jesús, i no rebaixar-la malgrat la nostra incapacitat manifesta. La pretensió de Jesús és molt més forta i agosarada que el nostre pecat, la seva oferta està molt per damunt de les nostres rebaixes. És per això que l'amor és per a nosaltres un manament, i no simplement un consell, un estat d'ànim o una inclinació natural.

L'amor és molt més que tot això, l'amor és l'absolut, el més sagrat; l'amor és el camí, la veritat i la vida; l'amor és l'únic que pot salvar les nostres vides del desastre, de l'absurd, de l'infern; l'amor és com Jesús, l'amor és Jesús, l'amor és Déu en Jesús.

Una cosa tan important no s'improvisa, no es treballa a les estones lliures. Una cosa tan important no és optativa. Davant el manament de l'amor de Jesús som lliures només en part, som lliures com ho som davant la vida i la mort: escull l'amor i viuràs, encara que moris; no escullis l'amor i t'arrossegaràs per la vida com un mort vivent.

Està bé que algú ens ho recordi de tan bona gana.