[HOMILIA DG-PQ-C03 (Jn 21,1-14)]
Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.
Però aquella nit, els set deixebles no pescaren res. Res vol dir res, ni tan sols quatre peixets per fer a la brasa. Una nit perduda i un matí sense esmorzar. Imagineu quin devia ser l'estat d'ànim dels set apòstols de l'Església naixent... i això que el Ressuscitat ja se'ls havia aparegut abans en dues ocasions! En fi, que els començaments són el que són i m'agrada que els evangelis no els vulguin magnificar.
I potser per això, perquè estaven desanimats, no el van reconèixer quan Jesús se'ls mostrà vora l'aigua. Bé, i també perquè devia haver una bruma matinal de mil dimonis i encara poca llum i la distància... Però van decidir fiar-se d'aquell desconegut que els convidava a tirar les xarxes a la dreta de la barca. A aquelles hores... tan aprop de la riba... quina bestiesa! Però, total, què podem perdre?
Aquest pas del desànim a la confiança, és la fe. Per què no intentar-ho? No perdem res i, en canvi, ho podem guanyar tot (ho deia Pascal). Quan ja no pots creure en tu mateix, ni en les teves forces, ni en la teva infinita capacitat d'omplir les xarxes... aleshores pots desanimar-te o confiar. El desànim et porta a tu mateix, però amb una particularitat diabòlica: quan més t'hi acostes més lluny estàs. La confiança et porta a Déu i, de retruc, als altres.
I així com Jesús va "celebrar" la seva mort amb un sant sopar, va voler celebrar la seva resurrecció amb un sant esmorzar, al voltant d'un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases, per celebrar la confiança, no la nostra, sinó la de Déu, que és la que de debò pot omplir les xarxes.
Un esmorzar: així de familiar, així d'entranyable, com el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat les inclemències de la missió i la seva aparent escassedat, aquesta feina val molt la pena... no perquè nosaltres creguem en Ell, sinó perquè Ell creu en nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada