divendres, 2 d’abril de 2010

AL·LELUIA!

[HOMILIA C-PASQUA (Jn 20,1-9)]

Ja fa un temps que l'Església està a l'ull de l'huragà mediàtic per l'escàndol dels capellans pederastes. Se l'acusa de no haver-los apartat a temps del seu ministeri pastoral, de no condemnar-los i d'encubrir-los. La majoria dels casos són de fa més de 30 anys, però això tant se val.

Cap cas de pederàstia és justificable, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista legal. L'Església s'ha equivocat al no tractar amb la deguda contundència molts d'aquests casos, sobretot perquè hauria d'haver preservat per damunt de tot els drets i la integritat dels més febles. Actitud que ha corregit inequívocament l'actual Papa, almenys des de 2005.

Dit això, deixeu-me que comparteixi una dada extreta de la meva experiència recent. En els darrers cinc anys, he conegut dos casos d'abusos sexuals a infants o adolescents. Tots dos casos s'han produït a l'interior de l'àmbit familiar. En tots dos casos, s'ha mirat de posar els mitjans per evitar el contacte de la nena amb el familiar pederasta, però en cap dels dos casos, repeteixo, en cap, no s'ha portat el cas al jutjat, i l'abusador continua amb la seva vida professional i familiar. Per què? Per diverses raons: per evitar l'escàndol, perquè "tampoc va anar més lluny", per què l'escarment ja ha estat prou fort, per no perjudicar a la família directa del pederasta... No dic que la solució sigui bona, però ha estat així. Això ha succeït, no el 1974, sinó després del 2005, i no en l'àmbit eclesial, sinó en l'àmbit civil. No és una justificació. És un aclariment.

A què ve tota aquesta introducció? Us ho respondré amb una altra pregunta: on era l'apòstol Pere quan crucificaven al seu Mestre i Senyor? Amagat i lluny de la creu. Tan lluny com ho ha estat l'Església en molts moments de la seva història. Però, qui pot acostar-se a la creu del Senyor? Qui pot beure el seu mateix calze? Qui pot? Ningú no pot acompanyar el Senyor en la passió, a no ser que el mateix Senyor li ho concedeixi.

Hi ha una desproporció en la manera d'atacar l'Església que va infinitament més enllà del que seria just. Hi ha una inquina, una perversió que superen en molt el seu mereixement objectiu. Antoni Puigverd donava unes xifres molt eloqüents al respecte: «las cifras del caso alemán revelan la magnitud del problema (¡210.000 casos censados desde 1995!) y, a la vez, la cuota de responsabilidad católica: sólo 94 casos corresponden a religiosos: un 0,045%» (Antoni Puigverd, Espinas de semana santa, La vanguardia, 29 març 2010).

Hem de denunciar aquest excès, però, més enllà de la resposta justa i decidida, ens ho hem d'agafar com una oportunitat d'acompanyar el Senyor en la seva passió. El Senyor ho permet en bé nostre.

L'Església sortirà molt pobre de tot això, sortirà flagelada. Ecce ecclesiam. Paguem pel que mereixem, i això és just; però també pel que no mereixem, i això és la creu. No la volíem, però aquí la tenim. Acollim-la, només si ens acosta al Senyor.

Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb ell, també viurem amb ell», i ara ens toca viure-ho. Potser morirem, però si morim amb ell (i només si és amb ell), ressuscitarem. Al·leuia!

1 comentari:

Francesc xerric ha dit...

Això ajuda a recuperar una mica la pau. Gràcies.