divendres, 12 de novembre de 2010

EN BLANC

HOMILIA DG-TO-C33 (Lc 21,5-19)

Ja ha començat la campanya electoral. Diuen que força gent votarà en blanc perquè "els polítics són tots corruptes", o perquè "no hi ha cap que se salvi", o perquè "no em sento representat per cap partit". Fins i tot, ha sortit un partit polític ("Ciudadanos en blanco") que pretén que computi el vot en blanc en forma d'escons buits en el Parlament. La intenció sembla pura; però per poc que llegeixis la lletra menuda del seu programa, t'adonaràs que al darrera hi ha també una ideologia ambigua i imperfecta com totes les altres.

La política, com totes les coses que toquen la realitat de les persones i de la societat, és imperfecta i ambigua. No hi ha polítics perfectes, com ni tu ni jo no som perfectes. Tenim els polítics que mereixem i, si no t'agraden, fica't tu en política i fes-ho millor que ells. Preferiries un Parlament buit? No m'ho crec. Vaig estar a Albània en un moment de la seva història en què el Parlament no funcionava i, creu-me, allò era terrible: imperava la llei de les màfies i la situació social era depriment.

Passa semblant amb l'Església. Hi ha molta gent que vota en blanc perquè l'Església no és com hauria de ser; perquè és tan diferent a com la pinten els evangelis i a com Jesús la va imaginar. Bé, i què imaginaves? Estàs segur que la teva vida és com la pinten els evangelis o com Jesús la va imaginar? Tenim dret a la decepció i al desencís, però hem d'anar en compte que no es converteixi en un estat d'ànim crònic i irreversible. No podem viure instal·lats en la "moció a la totalitat".

A uns no els agrada que el Papa sigui cap d'estat, a d'altres els escandalitza el paper de la dona en l'Església, altres voldrien que l'Església fos més democràtica en les formes i més conciliadora amb la modernitat... Però també hi ha descontents en l'altre extrem, no us penseu: voldrien que tots els capellans anessin vestits de capellà, que el presbiteri fos inexpugnable a gent no ordenada, que la litúrgia fos íntegrament en llatí i d'esquenes al poble... La immensa diversitat que es mou entre els dos extrems és l'Església i es manté unida gràcies a l'Esperit que l'acompanya en el seu pelegrinatge per la història, malgrat les seves divergències i ambigüitats. No et demano que t'ho empassis tot i que no tinguis la teva manera de pensar; et demano que tinguis paciència i que perseveris malgrat les coses sembli que no van sempre tal com tu voldries.

Potser voldríem una Església purament espiritual, sense tara ni contradiccions... però Déu no, Déu l'ha volguda de carn i ossos, feta d'homes i dones, encarnada en la història. Déu s'ha arriscat i ha pres forma en la "carn" d'un home com nosaltres. No ens ha tret del món, ficant-nos en una mena de bombolla esterilitzada, sinó que ens ha salvat del pecat i ens ha enviat al món perquè li anunciem aquesta salvació. Ser cristià és embrutar-se de món, és estimar-lo fins que faci mal, tal com Déu mateix ha fet en Jesucrist. Perquè només es pot salvar allò que s'ha estimat primer.

Com a ciutadans i com a cristians estem massa mal acostumats a donar la culpa de tot als qui estan a dalt, als polítics, als bisbes, als qui manen... El vot en blanc pot ser una coartada perfecte per treure'ns nosaltres les puces del damunt. Em pregunto, aleshores, si no hem promogut un cristianisme massa "blanc", massa purità i angelical, que espera que l'Església sigui perfecte per dignar-se a concedir-li el seu "vot", igual com passa amb la política.

Les coses d'aquest món, i l'Església és una d'elles, són sempre imperfectes i ambigües. Fins que no ens reconciliem amb el fet que el món és imperfecte, no el podrem millorar. Fins que no ens reconciliem amb les nostres pròpies imperfeccions, no podrem créixer i fer-nos més persones. Fins que no ens reconciliem amb la realitat i la història de la nostra Església, no la podrem transformar.

Aquest món passa, nosaltres passem, la nostra Església passarà... només les seves paraules romanen per sempre, i l'amor infinit amb què Ell les ha pronunciades. Mentrestant, anem a votar i embrutem-nos per aquest món i aquesta Església nostra que tant estimem.

1 comentari:

Anònim ha dit...

LOS 10 MANDAMIENTOS DE LA LEY DE DIOS
El primero, amarás a Dios sobre todas las cosas.
El segundo, no tómarás el nombre de Dios en vano.
El tercero, santificarás las fiestas.
El cuarto, honrarás a tu padre y a tu madre.
El quinto, no matarás.
El sexto, no cometerás actos impuros.
El séptimo, no hurtarás.
El octavo, no dirás falso testimonio ni mentiras.
El noveno, no consentirás pensamientos ni deseos impuros.
El décimo, no codiciarás los bienes ajenos.
L'Esglesia també té programa electoral, un decàleg amb molts segles de vigència. Jo també el trovo amb "una ideologia ambigua i imperfecta com totes les altres".