Amb el primer diumenge d'Advent comença l'any litúrgic. No deixa de ser sorprenent que en començar el temps litúrgic, els textos bíblics ens parlin del final del temps. En què quedem: comencem o acabem? Hem d'entendre una cosa, fonamental al meu parer, si volem treure'n l'entrellat de tot plegat: així com el naixement d'un fill és un punt d'inflexió en la vida d'una parella, el naixement del Messies és un punt d'inflexió en la vida de la humanitat. El temps ha patit una contracció, exactament com quan una dona està a punt de parir. Posem un altre exemple, per veure si ens entenem: quan et comuniquen que tens una "malaltia incurable", de cop, el temps de la teva vida pateix una contracció: el principi és el final i el final és el principi, dit d'una altra manera, avui és demà i demà és avui. Oi que ara queda més clar? Doncs això mateix és el que passa amb el nostre temps després de la vinguda del Messies: els cristians vivim en el temps com si ja se'ns hagués esgotat el temps, com si cada instant fos el definitiu, com si la salvació fos la veritat decisiva de les nostres vides, com si l'amor hagués ja vençut la mort.
Quan diem allò de «no deixis per a demà el que puguis fer avui», o bé allò de «viu a fons el present»... què estem dient? Per a molts, no és més que un eslògan hedonista com tants d'altres que prometen molt, però no donen gaire; diríem, una mena d'incentiu per convidar-te a fer allò que no has pogut fer encara: anar a Caldea, tirar-te en paracaigudes, beure't una ampolla de champagne francès per esmorzar... què sé jo. Un cop ho has fet, segueixes estant tan buit, o tan ple, com ho estaves abans; i el problema del demà et segueix assetjant avui.
Per a d'altres, en canvi, aquests eslògans són un recordatori de què el temps no és una suma indefinida d'instants més o menys intensos; sinó el temps propici per a la conversió i l'agraïment, l'oportunitat de desviar la mirada del nostre melic per descobrir Déu i els altres, l'ocasió per a deixar de queixar-me del poc que em deuen i començar a agrair el molt que he rebut...
Si seguim amb els exemples: un partit de futbol dura noranta minuts, més el temps de descompte. Solen ser de dos a cinc minuts, depenent de les interrupcions que hi ha hagut durant el temps oficial de joc. No pocs partits s'han guanyat o perdut en el temps de descompte. El temps de descompte és com una contracció dels noranta minuts precedents i, en ells, es concentra l'oportunitat de tot el partit: guanyar o perdre. És com una pròrroga que concedeix l'àrbitre quan el temps s'ha esgotat i abans no soni el xiulet final.
Aquesta pròrroga és el temps que Déu ens regala per a la conversió i l'agraïment. Però, volem la pròrroga? Realment la volem? Quina conversió i quin agraïment sortiran de la nostra vida si Déu ens la concedeix? Doncs bé, resulta que Déu ja ens ha concedit la pròrroga: tota la nostra vida és una pròrroga, tota la nostra vida és un temps regalat per a la conversió i l'agraïment.
Doncs això, vivim en temps de descompte i ja n'hi ha prou de tirar pilotes a la grada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada