Quina és la característica principal de l'home creat a imatge i semblança de Prometeu, és a dir, de l'ideal de l'home contemporani? Doncs, la capacitat de salvar-se a si mateix. L'home, emancipat per fi de la tirania de la religió, pren consciència de la seva dignitat i es fa amo i senyor del seu destí. Ara ja no espera cap salvació que li vingui de fora o de més amunt; l'home adult es salva a si mateix fent us de la seva determinació sobirana.Mireu, quan llegeixo Feuerbach, Marx, Freud... amb el seu optimisme antropològic, amb aquella confiança plena en la raó humana, amb aquella perspicàcia d'haver descobert, per fi!, que Déu no és més que una projecció de les essències i les carències humanes... penso: buf, voleu dir que calia anar tan lluny per arribar tan a prop? Quan medito totes aquestes conquestes de l'enginy humà, sens dubte tan meritòries, i les poso al costat de l'Evangeli, se'm queden tan petites... Què poc contemporani em sento en aquest sentit! Doctor, què m'està passant? És molt greu?
Salvar-me jo mateix? Però com? Prenent consciència de la meva omnipotència? Desenmascarant els meus traumes infantils? Reconeixent les meves alienacions? Tot això ajuda, no dic que no, i quan més millor... però d'aquí a salvar-me a mi mateix hi ha un abisme. Ho sento, però dir el contrari em sembla d'una ingenuïtat aclaparadora, inconcebible en algú que s'hagi acostat ni que sigui una mica al vestíbul de l'infern. Un infern, no creat per Déu (ja ens agradaria!), sinó pels homes i per la força del seu pecat, el meu pecat.
Qui escoltarà el clam dels qui jeuen a l'abisme? Qui els salvarà? Qui els treurà a fora? A mi que em registrin. I pel que jo sé, ja poden anar registrant també a Feuerbach, Marx, Freud... i a tots els altres emancipadors i pseudosalvadors de l'home contemporani. Només Déu pot treure de l'abisme, a nosaltres, pobres pecadors, però també a Jesús, que va compartir totes les conseqüències del ser home com nosaltres, tret del pecat.
Els impius que es burlaven de Jesús crucificat, dient-li que baixés de la creu, eren la caricatura "avant la lettre" de l'home contemporani, no ho veieu? Per a ells, Déu, o bé era l’aval del poder humà, o no era Déu; o bé era la sacralització de la força humana, o no era Déu. Per tant, si Déu era amb Jesús, ho hauria de demostrar baixant-lo de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que ells pensaven.
Però, i si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que s'alliberés dels seus claus i em deixés a mi penjat? I si m'alliberés a mi dels meus claus i res més, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?
Però cal anar encara més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.
La salvació és reconéixer en el Crucificat l’amor i la seva mirada. La salvació és poder dir, com el bon lladre: «he vist l’amor crucificat», l’amor estimant enmig l’absència total d’amor, l’amor estimant a aquell que mata l’amor, l’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor que venç la por, l’amor més poderós que la mort, l’amor sobirà, l’amor que regna sobre tot i sobre tots... l'amor rei de l'univers.
La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta. Per això, i només per això, puc dir amb tota la raó que Ell m'ha salvat, sí, a mi, que no podia de cap de les maneres salvar-me a mi mateix.
1 comentari:
Marc, tens un do!
Les teves homilies no són convencionals; potser per això m’impacten més. Procuro cada setmana copsar tot el que proposes, no sé en quin grau ho aconsegueixo, però després de repesar-les a poc a poc, tinc la sensació de que les emblanquinades, les enguixades, i les pintures decoratives mel·líflues sobre el missatge de Jesús no resisteixen la teva visió profunda i es desplomen i apareix la roca viva del seu testimoni més il·luminat. No ho sabria explicar-ho d’altre manera, el meu sentiment és més o menys així. Gràcies
Publica un comentari a l'entrada