EL MEU AMIC LLÀTZER

HOMILIA DG-QR-A05 (Jn 11,1-45)

Avui he somiat que era víctima de la violència. M'he desvetllat inquiet. Percebia perfectament l'odi en el rostre dels que em volien mal. I pitjor que l'odi, la indiferència pel meu patiment. Per això em trasbalsa tant l'actitud de Jesús a la creu: com podia perdonar aquells rostres, aquelles mirades d'odi, aquella crueltat gratuïta, aquell menyspreu, aquella insultant indiferència? Com? Em fa mal que l'amor sigui tan "feble", el voldria més fort, més inexpugnable.

No pot ser que es pugui destruir tan fàcilment, que matar sigui tan fàcil, que mentir sigui tan obvi, que extorquir sigui tan simple, que maltractar costi tan poc. Déu meu, per què ens has abandonat? Per què el mal té tants mitjans i el bé tan pocs? Per què la violència té tants afiliats i la misericòrdia tan pocs? Per què la injustícia té tants servidors i la bondat tan pocs? Per què la venjança té tants números i el perdó tan pocs? Déu meu, per què l'amor ens costa tant i la por tan poc?

« Senyor, si haguessis estat aquí, no s'hauria mort, el meu germà ». Penso en el meu amic Llàtzer, en la seva suprema indigència al llit de l'hospital. El meu amic Llàtzer va anar a l'Àfrica com a religiós i va haver de tornar prematurament amb una greu afectació respiratòria. Per cada inhalació de cortisona un minut menys de vida... us ho imagineu? No, no us ho podeu imaginar. Potser, Senyor, si haguessis estat aquí, ara no patiria tant.

Alguns, tan carregats de bona fe com desencertats, li recomanen: « Ànims, Llàtzer, no acceptis els pal·liatius del dolor, pateix amb constància, Déu es complau en el teu patiment i vol que l'exhibeixis com un trofeu per edificar els altres ». Altres, en canvi, li diuen: « Ai, Llàtzer, no segueixis confiant en Déu, així et van les coses... si no haguessis marxat a l'África a fer l'heroi res d'això no t'estaria passant ». Però el meu amic Llàtzer els ha contestat:

« Quan miro al voltant i veig i sento les mans dels qui m'estimen, per ajudar-me a fer les coses més simples i essencials de la vida... Quan el dolor em sembla insuportable al mateix temps que m'enforteix... Quan sona el timbre de la porta i apareixen amics que són veritables companys de camí... Quan ploro confòs perquè les coses no van com les havia planejat... Quan somric als que m'envolten i gaudeixo de cada minut que visc tot i les circumstàncies... Quan el desànim m'allunya de l'esperança... Quan desitjo justícia i aposto per un món més sincer per a tots sense excepció... Quan alguns ignorants pensen que el sofriment no té sentit... Quan clareja el dia i, al costat d'Ell i amb Ell, prego i dono gràcies... Quan tot això passa, no em canso d'agrair-li lo afortunat que sóc, no em canso d'agrair-li que segueixi comptant amb mi, de la mateixa manera que ho va fer el primer dia. Em vaig lliurar a Ell amb totes les conseqüències i, com sempre, ho deixo tot a les seves mans. Hi ha un lloc millor? ».

No, amic Llàtzer, no hi ha un lloc millor que les seves mans, tots els altres llocs són provisionals. Les seves mans són el millor escut contra la violència, la indiferència i el menyspreu. Les seves mans són el millor remei contra el dolor i un dic contra la desesperació. Les seves mans poden obrir un sepulcre i fer sortir tots els morts que nosaltres hi hem ficat. Les seves mans, que no han anat mai al gimnàs, sostenen el món i l'impedeixen de caure en l'abisme que s'obre al seu davant. Sí, amic Llàtzer, tot això és possible per aquestes increïbles mans que ni tan sols la creu no ha pogut tancar.

« Ell és la resurrecció i la vida... ho creus, això? », perquè si tu t'ho creus, jo també.