divendres, 15 d’abril de 2011

« MACHE DICH »

HOMILIA A-FS-DIUMENGE DE PASSIÓ (Mt 26,14-27,66)

No us espanti el títol de l'homilia: 'Mache dich' són les dues paraules alemanes que encapçalen l'ària més coneguda de « La Passió segons Sant Mateu » de Johann Sebastian Bach (si cliqueu damunt del títol la podreu escoltar mentre llegiu l'homilia). La lletra de l'ària no és de l'Evangeli, sinó de la poesia piadosa de l'autor del llibret, Picander, i diu el següent:

« Deixa't purificar, oh cor meu.
Jo mateix posaré Jesús al sepulcre,
perquè és en el meu cor
que Jesús ha de trobar, a partir d'ara,
el seu repòs.
Oh "Món", surt del meu cor,
que Jesús hi pugui entrar!
»

Són unes paraules que expressen el sentiment del creient que es troba al peu de la creu del seu Senyor. Hi ha el dol per la pèrdua i la dolçor del retrobament, en un mateix sentiment, indestriable. El nostre cor es deixa purificar quan es buida del 'món' i s'omple de Jesús. El nostre cor de pedra s'ha d'obrir per encabir Jesús, com si fos un sepulcre encara per estrenar. Déu ressuscitarà Jesús en el nostre cor, operant per fi el trasplantament que tant havíem esperat: « convertiré el vostre cor de pedra en un cor de carn. »

Escoltant l'ària de Bach aquest matí m'ha sortit aquesta mena de « meditació sobre l'Església al peu de la creu » que ara us ofereixo per si us ajuda a sentir-vos més a prop de Jesús i de l'Església en la seva Passió.

Vull parlar d'un dol que em toca fer, dolç i dolorós al mateix temps. Assisteixo com a espectador de primera fil·lera a l'ocàs d'un gegant. Em refereixo a la cristiandat occidental. Els sacerdots vaguen errants entre les runes d'un passat que s'ha cremat. La televisió va plena d'imatges grotesques: els manifestants porten preservatius inflats, els homosexuals es refreguen una bandera del Vaticà per les seves parts, volen fer una processó atea el dijous sant... Tot em sembla tan patètic i tan real.

En aquest escenari grotesc, els joves tenen molt poques referències religioses positives al seu abast, tot els sona antic i rovellat. L'ateisme ambiental s'ha convertit en l'única veritat imperant i hi ha guardians de l'ortodòxia en estat d'alerta per totes parts. L'Església és culpable d'heretgia per negar-se a assumir els dogmes de fe més sagrats: l'avortament, l'eutanàsia, el sexe lliure i tota quanta novetat... Acusada de coses terribles com l'autoritarisme, l'homofòbia, la misogínia, el secretisme i la pederàstia per culpa del celibat. Dos móns tan llunyans, tan irreconciliables... realment tan oposats?

Potser m'equivoco però cada cop la fe exigeix una actitud més heroïca i cada cop és fa més gran el salt. Estem condemnats a convertir-nos en una secta més? És això el que la societat vol dels cristians? Que existim sense molestar, sense fer valdre uns drets que ja han prescrit? Que estiguem quiets i callats dins la gàbia, i que quan algú ens tiri un cacahuet fem les nostres cabrioles identitàries per poder celebrar la nostra diversitat cultural?

Em surt la nostàlgia, és veritat, i un lleu dolor, però no la lamentació. És molt feble encara, molt embrionària, però una Església renovada comença a oferir els seus brots tendres, de pur fràgils tan insolents. Una Església que no defuig el combat amb el 'món', però que no el busca per sistema i que té molt més a escoltar que a condemnar. Una Església conscient que el 'món' no és el contrari a l'Església, sinó el contrari a l'Evangeli, i que el combat més important no és contra el 'món' que hi ha a fora, sinó contra el que hi ha a dins.

Vaig veure'l ahir, aquest embrió eclesial, amb el grup de matrimonis parlant de la vida en clau vocacional. I l'altre dia al facebook amb el Ferran. I en el mail de l'Elena i el de l'Òscar, tan inesperats, tan de veritat. I en l'Enric que deixa de banda els seus prejudicis i s'arrisca a obrir una porta nova i apassionant.

No tinc força per arrossegar grups grans, però sí que em veig amb cor d'acompanyar-ne alguns, com deia Sant Ignasi "els que més es volen afectar", i d'acostar-los, un a un, al teu llindar. Aquests m'escolten quan els parlo de tu, de la teva Paraula, del teu Nom i de la teva manera boja d'estimar aquells que, als nostres ulls, no ho 'mereixen' tant. I de com això et canvia la vida i l'esguard.

Al peu de la creu, Senyor, fent encara el dol de la cristiandat, treu-me aquest cor de pedra i dóna'm el teu cor de carn: Mache dich, mein Herze, rein.

3 comentaris:

Ferran ha dit...

Sublim Marc! Sublim!
GRÀCIES per les teves paraules!
Ferran (no el del facebook) sinó un company de camí. Una abraçada des de Manresa.

Anònim ha dit...

L'església avui fa el seu via crucis, ja sigui perquè la rebutgen, la desconeixen, la ignoren o la troben rància. L'església, la nostra, ha de fer fora la por -molts l'han instal·lada al seu cor- i ha de deixar entrar aire nou que purifiqui i actualitzi el seu disc dur, per tal que, com feia Jesús, sapiguem escoltar tots els altres des de l'humilitat i el servei.

Carme Vilaverd ha dit...

Gràsis per ser aqui. Et segueixo casi cada setmna .Em dones tanta força !