CONVIDATS A NOCES

HOMILIA DG-TO-A28 (Mt 22,1-14)

Alguns potser ja heu passat per l'experiència d'elaborar la llista de convidats a noces. Deu ser com un repàs a l'àlbum de fotos de la nostra vida: « aquest no pot faltar; aquella em faria molta il·lusió; amb aquests dos fa temps que hem perdut el contacte... »

Hi ha una primera llista en què hi apareixen els innegociables: pares, germans, testimonis, amics íntims... En la segona llista entra la gent propera, els companys de carrera, els amics de la parròquia i del grup de teatre. En la tercera, ja més a contracor, hi figuren els compromisos: el jefe de la feina, els amics dels pares i aquella tieta insuportable de Calldetenes.

Imagineu-vos, per una d'aquelles raons tan difícils d'imaginar, que aquests convidats rebutgessin la vostra invitació, començant pels més propers: « mira, fill, ho sentim molt, però no podem aprovar de cap manera la teva boda, no comptis amb nosaltres. » Els amics més íntims inventen excuses inversemblants i un d'ells us retorna la invitació feta miques dins un sobre reutilitzat. ¿Ens anem ficant en l'escena?

Però com que vosaltres esteu ben enamorats de la vostra parella, i esteu decidits a lligar-vos a ella en aliança eterna, i no esteu disposats a que res us amargui l'alegria i us aigualeixi la festa... doncs resulta que, en comptes de tancar-vos a casa a plorar la vostra desgràcia, penseu: « pitjor per ells, ells s'ho perden », i decidiu sortir al carrer i començar a repartir invitacions a tota persona que trobeu asseguda als bancs, regirant els containers, jugant la partida al bar, passejant el gos...

Comença la festa i allò està ple de gent que mai havia estat convidada a una boda com aquella i s'han posat les seves millors mudes, alguns han anat al rober d'Arrels a veure si els posaven ben guapos... Gent jove, gent gran, gent amb dentadura perfecte i gent sense dents... però tots molt emocionats i amb ganes de passar-s'ho bé.

En aquestes que trobes un paio amb xancletes i bermudes, -però tio, ¿que no saps que això és una boda? -Ja, veuràs, és que no sabia si venir, passava per aquí i he entrat només per mirar a veure què... -¿Has portat la invitació? -Sí, mira la porto aquí a la butxaca... -Tota rebregada? -És que, veuràs, jo ja crec una mica en que hi ha alguna cosa, però tant com per anar a la boda... -¿Saps què? això no és un espectacle, cap dels convidats ha vingut per compromís, m'entens, no vulguis aigualir la nostra alegria amb la teva indolència, fes el favor de marxar.

Penso jo a propòsit d'aquesta història: ens han convidat a una gran boda, a un banquet espectacular, a la festa de l'Aliança de Déu amb nosaltres... Tanmateix, quants convidats que esperaven una altra boda, quants convidats que s'ho miren des de la barrera; quants convidats més encuriosits que apassionats; quants convidats sense vestit de noces...

Joseph Ratzinger es preguntava en el seu primer llibre sobre Jesús: « ¿Com s'ha pogut arribar al cristianisme ensopit i ensopidor que veiem en els temps moderns i que coneixem per experiència pròpia? » Penso que és perquè durant massa temps ens hem confós pensant que en comptes d'unes noces ens havien convidat a un funeral.