divendres, 14 d’octubre de 2011

XAVALLA

HOMILIA DG-TO-A29 (Mt 22,15-21)

El fariseus i els partidaris de Herodes (tan antagònics en altres coses) s'uneixen al voltant d'una causa comuna: fer caure Jesús en un parany. Me'ls imagino esmolant els seus ullals de hiena: «¿està permès, sí o no, pagar l'impost a l'emperador?» I me'ls imagino, tot seguit, marxant amb la cua entre les cames: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.»

Amb la seva cèlebre resposta, Jesús no està posant els fonaments de les futures relacions entre l'Església i l'Estat (¡Quantes bestieses s'han recolzat en aquest adagi!), més aviat està capgirant l'estratègia d'aquells que el volien enxampar, amb una resposta que podríem parafrasejar d'aquesta manera: «Heu convertit el Cèsar en una excusa per no donar a Déu el que és de Déu, aquesta és la veritat per molt que la vulgueu disfressar, els uns (els herodians) la disfrasseu de necessitat de connivència amb el poder central; els altres (els fariseus) de fals independentisme, més emocional que real.» ("¡Caramba, qué coincidencia!", com dirien Les Luthiers)

Quantes vegades posem el Cèsar com a excusa per tal de no donar a Déu allò que és de Déu. Ja sigui la manca de temps, la mandra que ens fa la possibilitat de perdre quelcom, els "problemes de l'Església", o, fins i tot, la urgència per transformar radicalment el món... qualsevol "moneda" pot servir d'excusa quan es tracta de no tributar l'essencial. Sigui com sigui, avui la pregunta podria ser: ¿Quina és la nostra "moneda del tribut"? ¿Quina és la nostra excusa favorita per justificar allò que no estem disposats a donar-li a Déu?

Però, ¡alerta!, no em refereixo a donar-li coses nostres: ¡com si Déu les necessités! ¡com si ell necessités el nostre sacrifici, el nostre compromís, la nostra puresa!... Lluny de mi provocar en vosaltres aquell sentiment tan típicament "cristià", del "no faig prou", "hauria de fer encara més", encara un voluntariat més, encara una missa més, encara... excuses per no acabar de donar-li mai del tot a Déu allò que és de Déu.

Jesús parla de donar-li a Déu, no allò que és nostre, sinó "allò que és de Déu". ¿I qué és "allò que és de Déu"? És de Déu la capacitat que hi ha en nosaltres de lloar-lo, la possibilitat d'adorar-lo, la necessitat de glorificar-lo. No són de Déu els nostres béns materials, els nostres talents naturals, les nostres inclinacions caracterials... ¿Què n'ha de fer Déu de tot això? ¿I del nostre "compromís", què n'ha de fer? ¿I dels nostres mèrits? ¿I de la nostre ansietat per agradar-lo?

El gran Agustí ens dóna, al meu parer, la clau encertada: «No et pensis que seràs atret per Déu a desgrat teu... És poc que siguis atret per la voluntat, també ho ets pel plaer... no per la necessitat, sinó pel plaer, no per l'obligació, sinó pel goig.» Déu no vol els nostres béns materials, sinó que els fem servir en justícia. Déu no vol els nostres talents naturals, sinó els "interessos" que donin quan els posem a produir. Déu no prefereix el nostre optimisme a la nostra nostàlgia, sinó que mirem d'estimar-nos de la millor manera en qualsevol circumstància.

Només així el nostre tribut serà el degut i no guardarem per a Déu només la nostra xavalla existencial.

1 comentari:

Montserrat ha dit...

Gràcies per la teva comunicació. Això de voler fer mèrits davant Déu no és pas evangèlic. És des de l'agraïment que podem anunciar el Regne,Jesús.