He desconfiat sempre, com instintivament, de l'arrogancia voluntarista que acompanya tot posat revolucionari. No crec que la revolució, en ella mateixa, hagi construït res de consistent en el nostre món. La revolució només és eficaç per a destruir. Li devem el merit d'haver contribuït a destruir monstres, que no és poc. Però, quan no s'ha deixat civilitzar a temps, la revolució ha creat monstres nous, encara més grotescs.
I tot això, ¿què té a veure amb l'evangeli d'avui? Doncs imagineu-vos que a la pregunta capciosa dels fariseus, Jesús hagués respost, tot indignat: «el més important és capgirar aquest sistema capitalista injust, instaurar una anarquia assambleària, fer serveis públics i gratuïts per a tothom sense necessitat de pagar-los, exonerar-nos dels nostres deutes a costa dels especuladors sense escrúpols que s'han aprofitat de nosaltres, i començar de nou, fent taula rasa, com si el món comencés ahir i els bons fòssim nosaltres.»
Però no va dir això, és a dir, no va fer un discurs ideològic, que és el que els fariseus volien d'ell, per comprometre'l: «¿estàs a favor dels indignats o contra ells? ¿ets dels que tiren més cap a Déu o dels que tiren més aviat cap a l'home?» Per a Jesús no hi ha Déu sense home i no concep l'home sense Déu. No hi ha "primer omplir la panxa i després parlar de Déu". No hi ha "coses divines" superposades a les "coses humanes", de la mateixa manera que no hi ha un àmbit de l'home que s'hagi de preservar de la "intromissió" divina.
És en aquest territori, lluny de les pancartes i les grans proclames emocionals -que et situen a una banda o a la contrària-, que farem possible la trobada entre l'amor a Déu i l'amor a l'home, entre la impossibilitat i el do, entre la realitat i l'utopia, entre la necessitat de canvi i la possibilitat real de canvi. Repeteixo: no a base de voluntarisme i d'arrogància; sinó a base de confiança, rigor i molta modèstia.
«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament i estima els altres com a tu mateix»: Aquesta és l'única revolució en què crec i el que m'indigna és veure'm encara tan lluny i mirant de separar encara allò que Déu ha unit en nosaltres.
8 comentaris:
Hola Marc,
amb tot el respecte del món, però no acabo de pillar per on vas.
A quina revolució et refereixes exactament? Jo el que veig és sectors de la societat civil que no els hi agrada el que veuen i viuen. Això és revolució? De quina "anarquia assembleària" parles? Jo crec que la gent està ensumant formes més democràtiques, més participatives, …
Crec que el moviment dels indignats respon al transcurs de la història. Podríem parlar avui nosaltres de drets humans, de legislacions laborals o de polítiques socials si no haguessin existit "indignats" en el segle XVIII i XIX que aspiraven a una societat millor? Eren ells revolucionaris?
No és increïble que el resultats institucionals d'aquells moviments socials (que van ser els partits i sindicats des de finals del XIX i principis del XX) estiguin posats en qüestió per que una part de la societat civil considera que han traït el seu ideal original?
Jo, sincerament, veig més evolució històrica que revolució. Què tot plegat és massa naïf i a vegades populista? Jo crec que cada vegada menys. El 15-M està posant el dit a la llaga d'algo que no funciona (els interessos econòmics per sobre de la política i la democràcia), tal i com el Financial Times i The Economist estan reconeixent aquests dies. Com evolucionarà tot plegat ho veurem.
Per altra banda, no em sembla just que posis una foto on surt un noi en actitud violenta. Una de les coses meravelloses del 15-M és l'esperit no-violent que de manera espontània, però també recollint l'herència dels moviments pacifistes, impregna la majoria de sectors. El cas del Parlament català o de Roma serien excepcions que fan que sigui molt injust generalitzar i voler carregar-s'ho tot.
No entro a la valoració de que hagués dit Jesús.
Des del respecte, dir-te que m'ha semblat desproporcionat i exagerada la teva reflexió.
Rep una cordial salutació,
Oscar
T'agraeixo molt el teu comentari, Òscar.
La meva mare va assistir a l'acte del 30 aniversari de CiJ a Llúria i li va agradar molt el to i el fons del que vas dir. Felicitats!
Respecte a l'homilia, entenc el desconcert i no puc dir que no era conscient del que podia provocar. La meva dificultat no és tant amb el moviment 15M i les coses positives que com tu dius està posant en marxa (sobretot ara que s'està "civilitzant"), simplement, em fa que l'actitud "revolucionària" està sobredimensionada i que la indignació serveix també per justificar molta impostura i molt fariseisme. No volia desqualificar un moviment social, sinó posar sordina a una actitud prometeica que desconeix el pecat i que, si no vigila molt, tendeix al maniqueisme en el que diu i fa...
La meva intenció, en tot cas, hauria estat enriquir el debat per no caure en un discurs massa autocomplaent que acaba generant una endogàmia ideològica que pot acabar sent molt empobridora.
La teva resposta és bona prova d'aquest debat necessari i enriquidor. A continuar...
Hola Marc!
què xulo el que comentes de la teva mare. Gràcies per fer-m'ho arribar.
Entenc el que dius i el risc de maniqueisme, que hi és. Bauman deia l'altre dia que és un moviment emocional. Comparteixo ambdues coses, però fins a cert punt.
Per una banda és cert que el debat s'està plantejant entre banquers i rics + polítics que els hi donen cobertura institucional i que estan segrestats versus una massa social cada cop més empobrida i que va deixant drets socials i laborals pel camí. Sé que entre mig hi ha molts matissos: una classe mitja que va comprar moltes de les promeses del capitalisme o una banca que va violar qualsevol regulació interna, sobretot als EUA. Ara bé, els fets, les dades, les notícies del dia a dia van configurant aquesta fotografia, que pot ser maniquea, però que fins a cert punt és. Caldrà doncs pel camí oferir matissos, però tenint clar que hi ha gent que està guanyant o quedant-se igual i gent que està perdent molt; gent que sortirà beneficiada quan es privatitzin els sistemes de pensions o la sanitat i gent que perdrà molt. Per tant, maniqueisme sí, però la polarització existeix i cal descriure-la i analitzar-la d'alguna manera.
Bons i dolents, segurament és una altre maniqueisme. També seria una simplificació dir que tots som bons i dolents alhora o que som iguals en aquest sentit. Però novament es donen situacions on hi ha gent que guanya i perd, i la visceralitat surt a flor de pell.
En tot cas, el punt de vista que més m'ajuda és l'històric. Penso en Germinal d'Emile Zola, on es retracta des del naturalisme la visceralitat del moment, d'uns obrers molt enfadats perquè els tracten com autèntics animals i que elaboren un discurs de capital-treball, maniqueu, però fins a cert pun objectiu. El resultat d'aquell moment: protestes, forta convulsió social, politització (que crec que és bona), organització política i social, ...i la capacitat de la societat de dir-li al poder econòmic i polític que són ells també els qui produeixen benefici i riquesa amb el seu esforç i que calen unes regles de joc que siguin satisfactòries per a tots i totes.
No sé si estem en aquell mateix moment. Crec que hem avançat molt, afortunadament (si bé ens podem trobar en un punt de regressió i involució hsitòric), però que si ho hem fet ha estat, en gran part, a la protesta i la indignació. Caldrà doncs canalitzar-la i construir-la positivament.
Apa, quin rotllo que acabo de clavar. Gràcies per la resposta i una abraçada.
Hola, Marc!
Aquesta vegada no puc dir que el teu comentari m'ajudi a veure les coses més clares.
Sense les diferents revolucions (sense oblidar les moltes que han estat pacifistes) la nostra societat seguiria estant plena de reis absolutistes, d'esclaus, les dones continuarien estant relegades a individus de segona etc.
Podria argumentar moltes coses més, però crec que amb tots els comentaris
d'Oscar, que signo totalment, no cal afegir res més.
Crec que Jesús a través de les seves paraules revolucionà i revoluciona moltes consciències.
Una abraçada,
Xesca.
Xesca, gràcies pel teu comentari...
No sempre ens ajuden les homilies, prova de que la realitat és molt més polièdrica del que nosaltres arribem a captar mai.
Dit això, caldria parlar molt sobre el que entenem per revolució uns i altres. Em sembla que hi ha una certa concepció idealitzada de la revolució que forma part de l'univers mitològic de l'esquerra, segons aquest mite tot allò de positiu, d'alliberador que ha generat la nostra història és fruit de l'aixecament de les víctimes contra les estructures injustes que les oprimeixen. En alguns casos no nego que hagi estat així i la revolta ha aconseguit el que no es podia assolir per altres mitjans, sempre que ha aconseguit "civilitzar-se" a temps, és a dir, convertir-se en una estructura democràtica de poder. Tota la resta és pura mitologia pseudorevolucionària.
La revolució russa, la revolució mahoista, la revolució dels kmer rouge, la revolució cubana, la revolució bolivariana... han deixat les coses molt pitjor del que estaven... en tot cas no han deixat les coses millor que el més exhacerbat dels neoliberalismes... I és que amb bona voluntat i amb pancartes no millorem el món, calen moltes altres coses. Jo penso que el que realment ha fet canviar en positiu les societats, de manera consistent i durable, fent avançar els drets socialsi laborals, etc... no han estat els règims o moviments revolucionaris, sinó les societats democràtiques lliures amb una burgesia i una classe mitjana estructurada i estable.
Però vaja aquí ens escapem de l'abast de l'homilia... gràcies de nou pels comentaris i seguim sempre amb el debat de fons obert, molts ànims!
Hola Marc,
m'assembla molt interessant el que dius, però aquí cau en un sac trencat. Per això et convido a la propera manifestació, a que parlis al torn obert de paraules que sempre es fa. Pot parlar tothom qui vol.
El darrer cop, a Lleida, una iaia va comentar que ella era allà per amor, per amor als seus fills, als seus néts, a tot el món. I ens va dir: estem aquí perquè estimem; com va dir Jesucrist als seus deixebles, aneu i difoneu aquest missatge. Tothom la va aplaudir.
Un altre ens va dir que està molt bé queixar-nos, però que el canvi comença per un mateix, que tampoc no som santets (no és això, la consciència del pecat?)
I jo vaig comentar que se'ns expliquen els canvis històrics com producte de personalitats que fan revolucions (Suárez, Mao, Gandhi) però que això és mentida: les vertaderes revolucions són aquelles que fa la gent que no surt als llibres d'història: si els americans no haguéssin entés que tots som fills de Déu, Lincoln no hauria acabat amb l'esclavatge; sense el treball dels ciutadans (entre ells els de JiP, la HOAC, la JOC) la democràcia no hauria arribat, per molt Suárez i Carrillo que es vulgui. AQUESTA és la nostra revolució.
Com veus, pots dir el que vulguis, tots n'aprendrem, de tu. Però millor abans escolta, no fos cas que estiguis combatent contra revolucionaris de palla.
Una abraçada!
He d'aprendre molt encara Ignasi, no saps quant! Aquests escrits més 'destripats' són com cops de mà a les palpentes per mirar de buscar on són els límits del dubte i de la perplexitat, per reconéixer en aquests límits no artificials, no convencionals sinó reals, el punt de partença d'un coneixement més autèntic, més rigorós, més ferm. I ho vaig reconeixent gràcies a gent com tu que acull les meves paraules i reconeix en elles el batec d'aquest reclam d'honestedat... però, al mateix temps, no s'està de desenmascarar la seva part d'inautenticitat... és així com ara mateix vaig aprenent (això espero) a escoltar... no deixis d'ajudar-me
Una abraçada amic
A mi em sembla que el Marc no diu res que estigui fora de mida... a menys que la nostra mida sigui massa estreta. Certament, quan tenim la mosca collonera a sobre no fan falta gaires justificacions per treure'ns-la de sobre. I és igualment cert que si abans d’avançar haguéssim de tenir tots els perquès, mai no donariem un pas. Però crec que el Marc pretén dir-nos una altra cosa: que la temptació de molts cristians de tarannà progressista, com qui diu, és la d'oblidar això tan menystingut avui en dia del pecat original, el fet de que tard o d'hora acabem embrutant tot el que duiem entre les mans, creient amb excessiva ingenuïtat que això de canviar el món és com ara reparar un cotxe al que li falla el sistema de canvis. Cristianament, el problema no està en el que fem, sinò en des d’on ho fem. I una cosa es creure en les possibilitats de l'ideal, encara que aquest hagi estat batejat, i una altra confiar només en Déu... mentre seguim cavant pous en el bell mig del desert com si no hagués Déu.
Publica un comentari a l'entrada