Per molt que busquem Déu no l'acabem mai de trobar del tot, perquè Déu no s'hi troba entre les coses que hi ha en el món. Quan pensem que el tenim a l'abast, se'ns esmuny com una sargantana. Déu s'amaga del món per evitar que el món se n'apoderi i el converteixi en una cosa més al seu servei. Només un Déu que s'amaga, en aquest sentit, pot ser un Déu salvador.
Els creients hem posat la nostra confiança en algú que ha marxat de casa i no ha especificat quan tornaria. Trobareu fàcilment en el món els indicis d'un Déu que sembla absent. Us passarà sovint que quan vosaltres hi arribeu, ell, tot just, haurà marxat. Molt estranyament, que no us enganyin, gaudireu de les seves presències, que són minses i bromallades. I és per això, precisament, que l'esperem... veus, amic Marc?
«¡Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!» Això voldríem tots, que Déu hagués tornat ja per no marxar mai més, que no haguéssim de recórrer a cap més «mensajero que no saben decirme lo que quiero», com es planyia Joan de la Creu en el seu Càntic. Som homes assedegats i busquem l'aigua, però no qualsevol aigua. És per aquella aigua que està per damunt de la nostra set que estem disposats a esperar el que calgui.
I és que Déu no només és absent, Déu és salvador i tornarà. No una cosa sense l'altra. És ben cert que Déu s'obre un camí en les nostres vides tossudament; això sí, esquivant tots els intents, legítims però cecs, d'abastar-lo i enllaunar-lo. Si ens troba desperts i disponibles (fixa't que no dic impol·luts) ens salvarà; si no, passarà de llarg un cop més i nosaltres tornarem a desesperar tot el que havíem esperat.
Déu no és absent, nosaltres som absents, Déu és en advent.
2 comentaris:
Tens raó. Déu és un Déu Absent, però que al mateix temps inspira confiança. Sens dubte, la vida seria més fàcil i més segura si l'Amo no marxés. Però Déu desitja estar absent per a ser el qui allibera l'espai de la història,de la dificultat, del fracàs i de l'èxit; l'únic espai que podem elaborar els homes.
Déu vol estar absent, per a ser «el qui ve», per a ser, per tant, aquell a qui l'home espera arriscant-se en aquesta vida. Déu vol estar absent per a ser aquell a qui escollim, no per por o interès, sinó per desig i amor. Déu vol estar absent perquè l'home pugui accedir a la felicitat: Lc 12,37 «Feliços aquells servents que l'amo, quan arribi, trobi vetllant! Us asseguro que se cenyirà, els farà seure a taula i es posarà a servir-los».
Bona homilia, Marc.
Hola, Marc! estic plenament d'acord amb la teva homilia.
Déu només podia crear, amagant-se. En cas contrari no hi hauria hagut res, sinó ell mateix.
El veritable camí existeix. Plató i molts altres l'han recorregut. Però només està obert a aquells que, reconeixent-se incapaços de trobar-lo, ja no el busquen, i no obstant això no deixen de desitjar-lo amb exclusió de tota altra cosa. A ells els està acordat nodrir-se d'un bé que, situat fora d'aquest món, no està sotmès a cap influència social.
És el pa transcendent a què es refereix el text original del Parenostre.
petons, Xesca
Publica un comentari a l'entrada