divendres, 20 de gener de 2012

JONÀS I LA TRASCENDÈNCIA

HOMILIA DG-TO-B03 (Jon 3,1-5.10)

«La paraula "Déu" no és vigent. Per Déu s'està matant en aquests moments. Per Déu els Republicans als Estats Units estan mostrant una imatge enormement integrista. La paraula Déu s'ha d'utilitzar poc. Apostem per la paraula "transcendència"... tot allò que et fa sortir de tu mateix per millorar és transcendent.» 

Em vaig esfereir en llegir aquestes paraules recentment en el context d'un Fòrum de Teologia. Aprofitant que el profeta Jonàs és el protagonista de la primera lectura d'aquest diumenge (feu-me cas, llegiu-vos el llibre sencer, que és curtet i val molt la pena), m'agradaria fer-li aquesta pregunta: «què et sembla la transcendència, Jonàs, et sembla que és una paraula vigent?»

Què voleu que us digui? A mi tot això de sortir de tu mateix com qui va al gimnàs... em sona tan pelagià. En nom de la transcendència, que és tota amabilitat i esperit inclusiu, no te'n vas pels carrers d'una ciutat cosmopolita a predicar que no basta amb els bons propòsits i l'esperit crític, si no va acompanyada de conversió i de molta modèstia. O és que potser ens creiem millors que Jonàs?

Amb la transcendència fem un prodigiós exercici de ventriloquia: li fem moure la boca i nosaltres engeguem el discurs que ens convé o la fem callar quan molesta. Què poc ens ha costat construir una transcendència tova amb la prosa de Coelho, les idees de Punset i la música d'Enya!

Jonàs és el profeta que fuig del Senyor, perquè sap que és un Déu que l'obliga a esbroncar els ninivites i, quan els ha ben estovat, aleshores és el Senyor qui s'estova i decideix perdonar-los. Un Déu capaç de fer això és un Déu temible, perquè et demostra que no li importa massa la teva reputació de profeta, sinó la conversió i la vida dels altres, encara que siguin uns desgraciats i no s'ho mereixin.

Si ens haguéssim d'encomanar a la transcendència en el moment decisiu, quan el que calen no són bons propòsits sinó misericòrdia, anem ben apanyats. No, si us plau, Déu ens lliuri de la transcendència!

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Si, la trascendencia es Deu-light Per anar fent.Deu,si existeix es volee/saber estimar.

Ignacio Terrado ha dit...

Últimamente me recuerda usted a don Miguel de Unamuno, querido amigo. Tiene usted razón: ¿de qué nos sirve disolvernos en el todo? ¿sentirnos unidos a una sustancia que todo lo envuelve? ¿qué diferencia hay entre este Dios y un no-Dios? ¡Yo no quiero disoverme, sino, como el conde Arnau: viure, viure, viure sempre... siendo YO! (aunque a veces no sé si, como otra gente a la que le gusta menos la vida, al final desearía la muerte). ¿Y qué es, un Dios que no responde, que no interviene en nuestra vida desde fuera?

Este es Dios, el que los don Migueles deseamos...

...pero en el que, por lo menos a mí, me parece imposible de creer (a diferencia de la "transcendencia")

yo quisiera creer en una resurrección de la carne más literal todavía que la que anuncia el credo, y seguir teniendo hambre y sed y deseos sexuales en el Cielo o dónde sea... (y si es el Infierno, séase).

Marc Vilarassau sj ha dit...

Ignacio, molt millor el comentari que l'homilia!

Marc Vilarassau sj ha dit...

... en un Dios así sólo podemos creer, en el sentido estricto del 'creer', como algo no a lo que nos adherimos sino a lo que somos adheridos.
... Uno cohabita con la trascendecia, la presiente, pero no se abandona a ella, propiamente, no cree en ella, la postula y poco más.

Anònim ha dit...

Pero Deu qui si no? ha intervingut a la meva vida un cop salvantme de la mort física certa, un altre cop salvantme de la bogeria que era pitjor. Pero per que no ho fa amb tothom? Si jo soc agnóstica!

M.Pilar ha dit...

Contestant a l'anònim.
No sé si ara et pots considerar agnòstica des que t'has trobat amb Ell ajudada i acompanyada. Com ho saps tu que en els altres Déu no els ha ajudat?
Què en sabem nosaltres dels designis de Déu... Vindrà el dia en que ens veurem de cara a cara i segurament que fins aleshores no ho comprendrem.
Jo et diria, tingues fe i dona-li gràcies, viuràs amb molta pau interior. T'ho desitjo. M.Pilar

Anònim ha dit...

Crec que fa falta una mirada als mistics : Joan de la Creu, Eckhart, Taulero, Hildegard von Bingen. No confundir el yo amb minúscules amb el Yo. Yo Soy. Solo uno. Diguem que Deu es la nostra esencia, pero nosaltres no som la seva.

Sembla que el "horror vacui" el temor a no ser es reflecteix en certes comentaris.

" Es necesario que El crezca y yo- con minúsculas- dismunuya. San Pablo, nada sospechoso de pelagiano dixit. O " en Él vivimos, nos movemos y existimos"

Los místicos, o la simplicidad. Dios es Simple. Bon i sant diumenge

Anònim ha dit...

Etsi Deus non daretur-Etsi Deus daretur

Marc Vilarassau sj ha dit...

Bonhoeffer a "Resistència i submissió": "No podem ser honestos sense reconèixer que hem de viure en el món Etsi Deus non daretur. Déu ens fa saber que hem de viure com a homes que aconsegueixen viure sense Déu. El Déu que està amb nosaltres és el Déu que ens abandona (Marc 15,34) El Déu que ens convida a viure en el món sense la 'hipòtesi de treball' Déu, és el mateix davant el qual ens trobem contínuament. Davant Déu i amb Déu vivim sense Déu."...
La darrera frase és la clau per entendre bé el etsi deus non daretur (que podríem traduir 'com si Déu no ens fos donat', o 'com si Déu no existís')

Anònim ha dit...

Muchas cosas pueden ser dichas sobre el hombre pero nada sobre
Dios. Gran Jefe Nube Blanca.