divendres, 6 de gener de 2012

TRENCAR AIGÜES

HOMILIA-B-BAPTISME DEL SENYOR (Mc 1,7-11)

«Hi ha tot un moviment de mares que es mengen les placentes. Algunes llevadores asseguren que les mares es recuperen abans de l’esforç. Els defensors d’aquesta dieta expliquen que molts animals també ho fan. Fins i tot corren algunes receptes...» Perdoneu que comenci d'aquesta manera més aviat abrupta; es tracta d’una notícia que llegia la setmana passada en un diari digital català.

Puc tenir els meus dubtes sobre el gust de la placenta, però no tinc motiu per dubtar dels seus efectes benèfics. Ni l'embolcall que ens ha incubat abans de néixer ni el líquid que ens ha nodrit en l'etapa embrionària poden ser dolents. No és cert, com diuen els psicòlegs, que hi ha en nosaltres la nostàlgia d'un retorn a la placenta, a la vida amfíbia que dúiem dins el líquid amniòtic?

El trencament d'aigües és l'acte més traumàtic de la nostra existència; només superat per la mort. Si ens ho preguntessin abans de néixer, l'última cosa que voldríem és sortir a la llum. Ens pot la nostàlgia d'aquell medi amniòtic on la memòria encara no existia, ni el temps ens urgia, ni la mort ens esperava. No deixa de ser curiosa la proximitat fonètica que es dóna en grec entre "amnios", que vol dir "membrana", i "mneme", que vol dir memòria, d'on deriva "amnèsia", és a dir, oblit.

Lou Marinoff, a La Contra de LV, repetia una obvietat: «la principal causa de mortalitat és el naixement.» Doncs bé, el baptisme de Jesús ens adverteix que s'ha trencat la fràgil membrana que ens separa del naixement, del temps, del dolor i de la mort. La fràgil membrana que per tant ens separa de la vida.

Si volem néixer de nou -i la fe és el que ens promet- cal que la llum esgarriï la membrana que ens envolta i algú ens arrenqui de l'aigua amb una bona estrebada. Si no, encara hi seríem. La fe té alguna cosa d'estrebada enèrgica per part de Déu, perquè francament, si depengués de nosaltres…

El baptisme de Jesús és el trencament d'aigües de la humanitat, significat per l'esquinçament del cel, que fa possible la sortida a la llum de la seva memòria salvífica. I és que ens cal entendre que la fe no és la nostra capacitat de reconèixer Déu, sinó la invitació a deixar que Déu ens reconegui: «Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut.» Quan això succeeix, ens oblidem definitivament de la placenta.