divendres, 27 de gener de 2012

DISCIPLINA DE PARTIT I AUTORITAT

HOMILIA DG-TO-B04 (Mc 1,21-28)

En tots els col·lectius hi ha un "discurs oficial" els límits del qual s'han de respectar si no vols que es trenqui la cohesió. Passa amb la disciplina de partit, amb la línia editorial, amb la doctrina oficial, etc. Tota institució tolera només un cert grau de dissidència i malament si no té clar quin és el seu límit de tolerància a l'heterodòxia, perquè, si no és així, més tard o més d'hora petarà.

També el profeta, que sovint s'ha presentat com l'home sense lligams, es deu a una disciplina de partit, una línia editorial, una doctrina oficial... fins i tot més rígida que la de qualsevol altre, si fem cas al llibre del Deuteronomi: «li posaré als llavis les meves paraules i ell dirà tot el que jo li ordenaré... Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà.» El profeta bíblic no és el típic personatge àcrata que diu el que li passa pel cap quan li rota només per épater le burgeois. El veritable profeta no va per lliure; està sotmès a Déu i a les seves paraules, que és el sotmetiment més implacable que hi ha.

Com deia Mossèn Rius-Camps a la presentació del "Diari de Teòfil", el seu nou llibre, a l'Ateneu Barcelonès, Jesús estava envoltat de gent ansiosa per fer esclatar el sistema i així forçar l'alliberament d'Israel i la vinguda del Regne. Al principi, molts d'aquests es van apuntar al seu grup perquè pensaven que era un anarquista grenyut com ells, però aviat se'n van adonar que es devia a una causa molt més radical que l'alliberament polític d'Israel; una causa que demanava una obediència molt més fèrria que la que ells estaven disposats a suportar. I és que això d'ensenyar en nom de Déu «una doctrina nova a la qual fins i tot els esperits malignes hi estan sotmesos», no és cap frivolitat.

Si Jesús era tan creïble, si la seva autoritat era tan diferent a la dels mestres de la llei, és per la seva insubornable fidelitat a les paraules d'un altre a qui ell se sentia absolutament vinculat. Ara bé, era precisament aquesta obediència granítica a la voluntat de Déu la que el feia tan oxigenadament lliure als ulls dels homes. L'obediència a Déu l'alliberava, precisament, d'altres obediències que no fan profetes sinó portaveus uniformats.

Els bisbes no han de ser necessàriament profetes, és cert, i de fet es deuen a un discurs oficial que han de mirar com a mínim de respectar. Això no treu que ens entristim quan aquesta obediència enfosqueix aquella altra obediència insubornable que, en darrer terme, els hauria d'esperonar. Que un bisbe catòlic, en els nostres dies, davant de la situació de la dona en l'església i davant de la homosexualitat, es vegi obligat a dir el que va dir la setmana passada un important prelat català, fa mal a l'ànima. Consti que no és el problema d'un prelat, sinó de la incapacitat institucional de modificar un discurs i unes disposicions que escandalitzen a molts dels seus fills i fan mal a cada cop més gent de bona voluntat.

No seré jo el que pontifiqui sobre què és el que Déu vol per a l'Església en aquests temes tan delicats i cal que siguem conscients del límit de tolerància del cos sencer si no el volen trencar, però hauríem de poder parlar a fons i sense dilacions d'aquests temes, perquè correm el risc de quedar relegats definitivament a l'ostracisme social. Ja són massa dones i massa homosexuals a qui es demana de fer un exercici cada cop més injustificable d'hermenèutica institucional. Honestament, quan això succeeix en aquest grau i amb aquesta intensitat, quan el prelat es veu obligat a demanar perdó perquè no s'ha entès bé allò que no es pot entendre d'una altra manera, aleshores hem de reconèixer tots plegats que el discurs oficial violenta de tal manera la realitat que només pot mantenir-se amb autoritarisme, no amb autoritat.

No sigui que Déu es cansi de nosaltres i aboqui damunt nostre el càstig que correspon als falsos profetes que repeteixen un discurs oficial, però no diuen en nom seu les paraules que de debò els està ordenant.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies!

Anònim ha dit...

Gràcies!

Carme Vilaved ha dit...

Crec que com a persona de bona voluntat ,quan escoltem als que estan per sobre en conexaments i autoritat sabem disinguir en que els hem de fer cas... I procurem només seguir-los quan el seu missatge be de Déu i no tant quan venen de la descriminació.

tonibardia ha dit...

Les idees de fons respecte a la dona i els homosexuals que ha explicat a la seva manera és exactament la postura oficial de l'Església.

S'ha d'adaptar el discurs al que vol la gent? No. Que s'ha d'adaptar el discurs per mantenir la fidelitat de l'evangeli? Sí.

Com dius, no s'ha de perdre de vista qui és el nostre Senyor.

El que sí que em sorpren és que l'Església no hagi trobat la manera d'explicar aquestes coses tant 'estudiades'(avortament, preservatius, dona, homosexuals) sense ofendre a ningú, sense arguments prou sòlids i compartits almenys per la majoria de cristians. O potser som nosaltres que no volem sentir segons quins arguments perquè no ens convenen? De tot hi deu haver...

Anònim ha dit...

Crec que el bisbe de Tarragona te rao:un diabetic no pot ser pilot de carreres, el sexe ens es donat, entre els mamífers son els mascles els que assumeixen la defensa. Ens hem empassat acriticament la Simone de Beauvoir i en Freud que han dit coses "inventades", ideologiques, contraríes a l evidencia i al sentit comu.

Marc Vilarassau sj ha dit...

El problema és aquest: justificar la incapacitat de les dones per accedir al ministeri ordenat des d'arguments tan radicalment naturalistes, com si la funció ministerial fos equiparable a la funció biològico-sexual o, com vostè diu, a la determinació genètica d'una malaltia com és la diabetes. El problema no és el que Beauvoir o Freud han dit, sinó aquesta perspectiva tan estreta i "tan contrària a l'evidència i el comú sentir" de tants homes i dones del nostre temps que vostè, amb tots els respectes, manifesta.