divendres, 10 de febrer de 2012

HO VULL, QUEDA PUR

HOMILIA DG-TO-B06 (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: «impur, impur», i estaven obligats a viure sols, en llocs despoblats. Al llarg de la història, tota societat ha inventat les seves quarantenes, per tal d’evitar els contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat. Han estat els empestats, els jueus, els gitanos, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers... cada època ha segregat els seus propis "leprosos", imposant-los la campaneta de l’estigma social, relegant-los així als afores de les nostres ciutats.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a aquests llocs, cridant: «pur, pur.» Trencant d’aquesta manera la quarantena, Jesús incorre en risc seriós de provocar una epidèmia. Per tal d'evitar-ho, mana al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no en fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora. 

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, «sense poder entrar manifestament als pobles, havia de quedar-se fora, en llocs despoblats.» No es pot tocar un impur, impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi; passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament.

No tot amor gosa anar tan lluny, no tot amor és com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir de Jesús, no hi ha «inflors, crostes o erupcions a la pell» (segons la descripció de la lepra que fa el llibre del Levític) que ens puguin separar de l’amor de Déu. Jesús és el principal culpable que aquest amor se t'enganxi d'aquesta manera i sigui tan contagiós. I no parlo de coses que va fer Jesús i mai més no han tornat a passar, parlo de coses que succeeixen avui mateix entre nosaltres.

Només així s'explica la vida d'algunes persones, com ara la de Grégoire Ahongbonon, que va aparèixer fa uns dies a La Contra de La Vanguardia, així com al diari ARA. Però el que jo no havia vist encara és un documental de Carles Caparrós sobre aquest personatge, «Els oblidats dels oblidats», i vaig quedar ja no impactat, sinó literalment enlluernat. Hi surten les mateixes coses que diu Jesús i amb la mateixa autoritat: els endimoniats encadenats i l'escuma per la boca i la mateixa segregació social i la mateixa gosadia de l'amor que s'arrisca a trencar les barreres i tocar els impurs i cridar ben fort, perquè tothom se n'assabenti: «Ho vull, queda pur.»

Fins que no entens que aquell xicot que porta set anys encadenat a un piló de formigó, dins d'una habitació tancada, és el teu germà... Fins que no t'adones que aquella dona que porta tota la vida clavada a un parell de fustes en forma de creu i que no se sosté sobre les seves cames, no és només una pobre malalta, sinó la teva pròpia mare. Fins que no comprens que la persona que està encadenada d'aquesta manera ets tu mateix i el teu germà i el teu pare i no veus que és la humanitat sencera que està encadenada en aquell malalt, no entens res de res i per això, com a mi, el seu mal encara et queda lluny i se't fa suportable.

Fins que no veus allò mateix que ha vist la gent com Gregoire, no entens el que sentia Jesús quan tocava els impurs i quan curava els malalts, i no entens la urgència amb què ho feia i d'on treia ell les forces per estimar tant. Jesús va ressuscitar després de mort, però va viure des del primer dia com un ressuscitat, com algú a qui li va la vida en tot allò que diu i en tot allò que fa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

D'on treia les forces per estimar tant? Només de Déu pot venir una força tan pregona, tan lliure, tan plena i aclaparadora.
Però penso que no és Jesús qui queda impur en tocar-lo, sinó que és la puresa de Jesús la que passa a l'home i el cura, perquè l'amor és més fort que la malaltia o la mort, Marc

Marc Vilarassau sj ha dit...

Jesús queda "impur", entre cometes, carrega la impuresa de l'home i d'aquesta manera el purifica... només un amor que carrega també amb la "impuresa" de l'altre mereix aquest nom. Aquest amor sí que és més fort que la malaltia i la mort, certament. Porto temps repetint aquestes paraules, i és ara que començo a creure-les de debò. Són de veritat... són la més pura veritat.

Anònim ha dit...

Marc, aquest cop si que m'has tocat, on més em fa mal
Que lluny estic d'entendre realment el que és estimar, estimar i prou, sense esperar ni tan sols, que em vulguin un poquet. Sovint penso que Jesús va ser l'únic cristià, i veient com ens comportem, el seu lliurament, no sigui un lliurament
en va.
Xesca

Anònim ha dit...

"cor dividit" o entranyes de misericordia? La veu de Jesus al llarg dels segles arriba als qui tenen orelles per escoltar i el cor destrocat, sencer o "dividit"