divendres, 3 de febrer de 2012

LA SOGRA DE SIMÓ

HOMILIA DG-TO-B05 (Mc 1,29-39)

Josep Rius Camps és un estudiós de la Bíblia amb quasi tanta erudició com imaginació. Algunes de les seves acrobàcies exegètiques provoquen vertigen però certament són oxigenants. En voleu una, d'acrobàcia? Segons el mestre Rius Camps, la sogra de Simó estava «prostrada per la febre nacionalista» (jueva, s'entén) i representa «l'agitació de signe nacionalista que afectava exclusivament el cercle de Simó i li impedia de posar-se al servei del regne.» Versemblant sí que ho és, però no vull pensar què en faria Jiménez Losantos d'aquesta perla exegètica, veient el suc que ha tret de la fallida de Spanair.

Posats a fer acrobàcies jo me'n permeto una altra. Voleu saber de quin tipus de febre es tracta? Ho teniu a la primera lectura del llibre Job: la febre són «les nits en blanc», quan no pots evitar el neguit que et furga «del vespre a la matinada.» La febre és sentir que la vida «no és sinó un respir» que de cop s'accelera i no hi ha manera d'aturar-la, i quanta més força fas per retenir-la, més se t'escapa.

Si el sentit de la vida, almenys per un cristià, és "donar-se" (sempre que això no sigui una manera de desentendre's d'un mateix amb l'excusa dels altres), aleshores la febre és quan, per por a perdre't, et tanques en tu mateix i et converteixes en un garrepa del teu temps, dels teus mèrits, de la teva imatge. La prova definitiva de la fe no és si tens prou arguments per justificar-la o si ets més progre o més carca, sinó si estàs disposat a «perdre la vida per mi i per l'Evangeli» com a única manera de recobrar-la.

La febre no et passa fins que no entens d'una vegada, per obra de la gràcia, que per molt que t'ho proposis i et facis l'heroi, no pots donar res que no hagis rebut abans d'un altre. Aquest és el "secret" de Jesús: després de passar tota la jornada guarint gent enfebrada i alliberant endimoniats, «quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i es quedà pregant.» M'atreveixo a pensar que és en la pregària on Jesús va aprendre del Pare que la vida que hem rebut, per molt fugaç que sigui, és per als altres.

Job tenia raó: «la vida és un respir», sí, però és un respir que si el retens, et mata.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Desde l Atri dels Gentils i amb el cor enamorat dels bons cristians, dels bons de veritat: "etsi Deus daretur"

Anònim ha dit...

Aquesta vegada em quedo amb aquesta frase"si, però és un respir que si el retens, et mata" que alhora em porta a la de Nietzsche "vull morir d'aquesta mort"
Una abraçada,
Xesca

Anònim ha dit...

"Quan Job hagué pregat pels seus amics, el Senyor li va retornar la felicitat perduda i li va duplicar els béns. (...)El Senyor va beneir els últims anys de Job encara més que els primers." En la confiança en el Senyor hi és la vida, només en la seva confiança, Marc.

Marc Vilarassau sj ha dit...

Quanta raó!