divendres, 24 de febrer de 2012

RETALLADES

HOMILIA DG-QR-B01 (Mc 1,12-15)

De tant en tant, arriba un diluvi. En els darrers anys, hem patit un tsunami a Indonèsia, un sisme severíssim a Haití, una catàstrofe nuclear al Japó... Més a prop nostre i salvant les distàncies, estem patint les retallades. Periòdicament, l'univers s'enfurisma i decideix trencar l'ordre còsmic per deixar ben clar qui és aquí el que mana.

Jo m'estimava més quan era Déu qui s'enfurismava i no l'univers, el cosmos o Gaia. Tots aquests són cecs i la seva ira també ho és. Destrueixen sense raó i sense cap finalitat. És una mica el que passa amb les actuals retallades, que semblen cegues i indiscriminades i, el que és pitjor, que ningú sap dir-nos si treurem alguna cosa positiva d'elles. En canvi, quan era Déu qui s'enfurismava, i no la fatalitat o el "sistema capitalista", sortíem sempre de la calamitat amb una promesa renovada: «posaré el meu arc en el núvols com a signe de la meva aliança

Les retallades són un problema, molt seriós en molts casos, revisable en d'altres, però al cap i a la fi, la majoria reconeix que són necessàries. Hi ha molta gent disposada a assumir-les com un mal menor el temps que faci falta, mentre es gesta alguna cosa. El problema rau aquí: s'està gestant alguna cosa?

Va començar fa dies la quaresma, d'acord; dejuni i abstinència, els guardarem; però ens cal intuir, ni que sigui de lluny, la "pasqua" (una nova configuració social, unes noves relacions econòmiques, una nova forma de fer política?) que doni sentit a tot això i per a la qual val la pena anar-s'hi preparant.

A Jesús també li va caure a sobre un "diluvi" carregat de retallades. Al desert, durant quaranta dies, va suportar tots els embats del temptador i va aprendre el valor de la fidelitat «entre els animals ferèstecs i alimentat pels àngels.» Quan l'Esperit ens empeny al desert, no és per dur-nos a un hotelet de cinc estrelles en una haima, sinó per a deixar que Satanàs ho posi tot potes enlaire amb les seves retallades indiscriminades.

Però passa que, de cop, el vent s'atura, la sorra es decanta, el soroll s'apaga... És el silenci: no posar la ment en blanc, sinó allò que queda després que tots els crits, els dolors i les preguntes s'han expressat i, tot d'una, callen. Del desert se'n surt mort, boig o amb una paraula. Jesús va sortir-ne amb aquesta paraula: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Quanta sorra, quants crits, quantes temptacions, quant silenci li va caldre? Déu ho sap, però el que és cert és que d'aquesta paraula va viure i per aquesta paraula va donar la vida.

És quaresma, sí, alegreu-vos: l'última paraula a la vida no la tenen les retallades, sinó la Pasqua.

7 comentaris:

Ignacio Terrado ha dit...

Va, Marc, que ja trobaves a faltar els meus comentaris...

Vaig llegir que, en una església romànica, hi ha un fresc que representa el cel i l'infern. L'infern és un lloc ple de menjars boníssims, però les persones que hi ha tenen una forquilla de dos metres lligada al braç, tota recta, que els impedeix de posar-se'l a la boca. El cel és més pobre, els han retallat bona part del menjar, i també tenen les forquilles lligades al braç, però no passen gana. Saps per què? Perquè es donen de menjar els uns als altres.

Quan va començar lo del 15M, el Xavi em va deixar una lliçó inaugural del seminari sobre el mil·lenarisme, que tu vas deure llegir. I em va fer pensar: si no creiem en una Pasqua, si no l'imaginem, com de llarga serà la quaresma? Si no reguem el gra de blat que hem plantat... no pot ser que trigui massa a crèixer?

La meva Pasqua per a aquestes retallades no passa per recuperar l'antic creixement, sinó per comprendre la veritat que hi ha en una vella representació romànica

Marc Vilarassau sj ha dit...

Ja era hora! L'homilia estava com orfe sense les teves aportacions. Avui t'he escoltat a la tertúlia del "de bat a bat". Bravo!

Anònim ha dit...

No sé... no veig clara la comparació que fas. Penso que les retallades socials són fruit de la dreta més a la dreta que només mira d'enriquir-se cada cop més, i que no tenen res a veure amb la redistribució de la riquesa...
Sens dubte, penso que Jesús hagués denunciat aquesta terrible injustícia social que vivim on si no hi ha un canvi de rumb radical, la classe mitja està condemnada a desaparèixer i els pobres a ser cada cop més i més pobres.

Marc Vilarassau sj ha dit...

Gràcies pel teu comentari! M'agafo al fil de les teves paraules, per seguir trenant el debat.

Entenc que la comparació pugui provocar una certa inquietud, sobretot quan es té tan clar que el problema és que "la dreta més a la dreta que només mira d'enriquir-se cada cop més". No et puc negar que aquesta consideració no em deixa gens tranquil. Potser el problema de "l'esquerra més a l'esquerra" ha estat una mena d'ingenuïtat econòmica que redueix el panorama social a una partida d'escacs entre els bons més bons i els dolents més dolents, ignorant quines són algunes de les més bàsiques regles del joc. Algunes de les receptes més benintencionades de "l'esquerra més a l'esquerra" ja les hem tastat i, almenys en temps de crisi severa, com és el cas, no funcionen i, no només això, sinó que aconsegueixen el contrari del que pretenien amb indubtable i absoluta bona intenció.

Pel que fa a Jesús, no sé si em tranquilitza constatar com alguns tenen de clar el que, "sens dubte", faria avui en dia o deixaria de fer. Modestament, jo diria que se les va haver de veure, no només amb els fariseus dolentíssims de dreta, sinó també amb els deixebles més partidaris d'un "canvi de rumb radical" per la via de l'ànsia revolucionària, que, tot i ser la més radical, no estic segur que sigui sempre la més evangèlica. Personalment, els pronòstics apocalíptics de molts que tenen claríssim la perversitat intrínseca de les retallades, em provoca més desconcert que esperança. Els veig tan evidents i tan maniqueus que no me'ls acabo de creure... En fi, sigui com sigui, tot i el risc de no ser del tot encertada, la comparació de la quaresma amb les retallades ens l'hem d'agafar pel fet en sí i no tant pel judici ideològic que puguin fer-ne tant des de la "dreta més a la dreta" com des de "l'esquerra més a l'esquerra".

To be continued...

Teresa ha dit...

Mc 1, 12-15

Avui l'Esperit ens empeny al desert, al nostre desert personal per a confrontar-nos amb nosaltres mateixos.
Quan penso en Jesús al desert penso en Jesús fent un mes d'Exercicis.

Necessitem anar al desert i estar sols amb nosaltres mateixos, fins i tot sense Déu. El desert ens despulla i ens posa nus de tot, de tot allò que anem revestint-nos per camuflar o bé amagar el que no volem que es vegi de nosaltres mateixos. I quan ens sentim sols, sense res, el que experimentem és el que realment ens és necessari per viure : Déu. Amb ell n'hi ha prou.
I potser calen deserts per adonar-nos de tot això.
Posem-nos però, en la pell de Jesús, què sent Jesús al desert, com ho viu, què hi ha en el seu cor ? Com prega Jesús al desert ? Déu li parla ? Sent Déu ?
Per a Jesús és una experiència forta. Jo crec que hi ha un abans i un després del desert. Passa també amb nosaltres.
Deixem que aquesta Quaresma doni fruit en nosaltres per trobar-nos amb Déu que és qui més ens estima.

Gràcies Marc,

Teresa

Anònim ha dit...

No sé... no veig clara la teva resposta.
La veritat és que l'esquerra europea fa aigües per totes bandes i cada cop més mira de fer politiques de dreta que no ajuden als més necessitats, com feia Jesús,-i penso, i no crec que sigui ni agosarat ni encara menys posar una etiqueta, que es pot pensar i deduir que Jesús denunciava la injustícia i defensava els qui no volia ningú-.
Qui diu que no funcionen les polítiques que miren pel bé comú? -deixant de banda l'adjectiu dreta o esquerra-. Si no fos per aquest tipus de polítiques l'educació, la sanitat i tot allò que durant els últims 35 anys s'ha aconseguit al nostre país no ho haguessim tingut, i per tant, com es pretén ara, retallant aquests drets dels ciutadans, només la gent de diners podrà tenir a l'abast una bona educació i una bona sanitat i altres coses és clar...
No sé... però penso que els polítics europeus de partits de dreta -perquè són els que ara manen a França, Alemanya, Espanya, Catalunya... - s'han venut als mercats. Ara, cal que reneixi una esquerra amb valors, perquè no evangèlics?
De tota manera, i des de la diferència d'opinió, gràcies, Marc.

Ignacio Terrado ha dit...

Bé, unint-me al tema un altre cop (i sent conscients que sóc el rival number one del Marc en matèria política, en reclamo l'honor) penso que, estimat Anònim, el Marc no pretenia jutjar sobre les retallades, sinó que apuntava a una altra cosa: la resurrecció, que la vida sempre torna, o això esperem cristians, ateus, pagans i altres pecadors perroflautics com jo...

Ara, que t'hagi afectat tant, potser vol dir que els éssers humans som incapaços de viure la nostra espiritualitat separadament del nostre entorn? Que l'única manera de relligar-nos amb els altres és a través no sols de la contemplació, sinó de l'acció? Potser el Marc no ha estat conscient que les retallades pesen massa com per ser tan sols una metàfora...

Penso que seria interessant (li ho proposo al Marc aquí, si et sembla) que, en alguna homilia que s'escaigui, ens parli de la doctrina social de l'església en matèria política i económica, que alguna cosa hi tindrà a dir, de les retallades. Em vaig llegir la Caritas in Veritate, i t'asseguro que en matèria econòmica el Papa és bastant d'esquerres. O diu ser-ho, per exemple, de CinV: "Reducir el nivel de tutela de los derechos de los trabajadores y renunciar a mecanismos de redistribución del rédito con el fin de que el país adquiera mayor competitividad internacional, impiden consolidar un desarrollo duradero." Des d'aleshores, quan el Duran diu a la tele que segueix la doctrina social de l'església (que jo no segueixo, no vull ser hipòcrita, però ell diu seguir-la), penso: ¡se te va a caer el pelo! (xist!)

Si t'interessa, jo estic descobrint una alternativa: el decreixement. Llegiu Latouche, maleïts, encara que sigui el darrer que feu en aquesta crisi!!!