divendres, 2 de març de 2012

HIEROFANIES

HOMILIA DG-QR-B02 (Mc 9,2-10)

Mircea Elíade escriu a la seva obra magna «El sagrat i el profà» que una hierofania és quan «quelcom sagrat se'ns mostra», és a dir, «la manifestació de quelcom "completament diferent", d'una realitat que no pertany al nostre món "profà".» Per altra banda, el sociòleg Max Weber va descriure molt bé el procés de secularització de la nostra societat occidental com un progressiu "desencantament del món". En un món desencantat no hi ha hierofanies, tot és profà i susceptible d'explicacions profanes. És la condició indispensable per a garantir el funcionament de la nostra civilització "cientificotècnica". Què voleu que us digui? A mi em sembla molt coherent. O hi ha hierofanies, irrupcions del sagrat, i el món està encantat, o tot és profà.

Personalment, això que tota cosa, des d'un pèsol a un rinoceront, és una espurna incandescent del sagrat, em costa de visualitzar. M'adhereixo més aviat a la desconfiança bíblica pel que fa a una divinitat suposadament espurnejant. Déu és d'aquells que parlen i es mostren poc, però que quan ho fan és perquè tenen quelcom a dir i, aleshores, es fan escoltar. Ben mirat, jo m'inclino més aviat pel desencantament del món i perquè tot en el nostre món sigui profà, excepte Déu, és clar. I si hem de reencantar alguna cosa que no sigui el món sinó les persones. Les persones, i no les coses, s'han de reencantar!

Potser hi ha moltes maneres de reencantar les persones sense alienar-les; sigui com sigui, la fe, quan ens la prenem seriosament, n'és una de les més eficaces. Abraham es va haver de desencantar d'un Déu capaç de demanar el sacrifici d'Isaac i quan va entendre de debò en quin Déu creia, aleshores, es va reencantar. Pere, Jaume i Joan van quedar com encantats contemplant el Senyor transfigurat, amb Moisès i Elies al seu costat, però es van haver també de desencantar i van necessitar molta pols, tres negacions, una pila de dubtes i beure un calze amarg que semblava no tenir fons abans de deixar-se reencantar, aquest cop per sempre i de veritat.

És clar que sí, home, deixem-nos reencantar per Déu! I veureu com el món, a poc a poc, sense hierofanies estranyes, se'ns va tornant més habitable i l'altre -el germà!- menys estrany.

11 comentaris:

Ignacio Terrado ha dit...

mmm... no ho entenc. Jo creia que el desencantament del món anava lligat a la pèrdua de la fe en Déu. Si un llamp és electricitat i no Zeus enfurismat... Si l'amor només són hormones... No entenc com, en un món tan avorrit, hauria de pensar que hi ha un Quelcom en algun lloc que vol que vagi a missa i em cregui que un tros de pa i un xic de vi són el cos i la sang del seu fill.

Fins que em convencis, prefereixo:

To see a World in a Grain of Sand
And a Heaven in a Wild Flower,
Hold Infinity in the palm of your hand
And Eternity in an hour.

És del William Blake. Una amiga meva m'ha regalat un llibre seu i té poemes dels que a tu t'agrada de posar a l'estic llegint...

Marc Vilarassau sj ha dit...

Blake veu un Món en un gra de blat
veu un Cel en una flor salvatge...
però no confon el gra de blat amb el Món
ni la flor amb el Cel...
...
no divinitza les coses, veu la petjada de Déu en elles, que és radicalment diferent, al meu parer.
i la petjada més semblant i més sagrada ha quedat impresa en l'home, que té ulls per reconèixer aquelles petjades i veu per a cantar-les!

Anònim ha dit...

Però com es fa això, Marc?
Com podem fer veure o entendre els qui no creuen que Déu ens pot reencantar? és com tornar-se a enamorar d'algú de qui ja t'has enamorat?No sé... però és tan difícil transmetre allò de profund i pregon que ens dóna Déu mateix pel seu Fill... No sé...

Anònim ha dit...

No sé...

Ignacio Terrado ha dit...

Però hi ha una cosa que no em queda clara: el sagrat, és Déu, o és allò on nosaltres considerem que hi ha una "petjada", una "presència", de quelcom (Déu o no) que ens sobrepassa?

Perquè si Déu no és allò sagrat, podem desencantar el món i tranquil que no el desnonaran. Però si allò sagrat és que nosaltres hi veiem la petjada de Déu, i ho desencantem... i per tant ja no veiem la petjada de Déu enlloc, com arribarem a aquest Déu??? Per "ratio et fides"? I si al món hi ha petjada d'algun Déu, aquesta no és sagrada? Aleshores, com pot ser el món profà i la gent creure en una divinitat, sigui la que sigui?

No has pensat mai en escriure un poema només amb preguntes?

Marc Vilarassau sj ha dit...

Déu és l'únic sagrat i qui fa que les coses siguin "sagrades"... no perquè les coses ho sigui en elles mateixes, sinó perquè duen la seva petjada.
Si no fos això, si les coses fossin sagrades per elles mateixes i Déu no fos més que la "condició divina de la naturalesa", aleshores no veig perquè és més sagrada una delicada flor salvatge que el meravellós tsunami que s'endú 100.000 vides humanes per davant.
La naturalesa és cega, no sagrada... això sí tan bella i amb tantes petjades del seu autor!

Marc Vilarassau sj ha dit...

Els bons poemes estan fets només amb preguntes, ni que semblin respostes

Marc Vilarassau sj ha dit...

Jo el que veig és que cada cop la naturalesa està més encantada i l'home més desencantat... potser m'equivoco, però cada cop veig més gent disposada a sentir la vibració sagrada de l'univers en cada cosa, mentre dugui l'espurna divina, és clar. I és incapaç, en canvi, de pregar-li a un Déu que no forma part de les coses i que només li adreça una pregunta "sagrada", potser massa decepcionant: "on és el teu germà?"
Reencantar-se potser no passa per desencantar el món, d'acord, però sí per distingir bé el "sagrat del profà", per poder així estimar més el profà en nom i amb la força del sagrat.

Anònim ha dit...

Jo estic amb l Espinoza: Deus sive Natura

Anònim ha dit...

En els comentaris d'avui, m'ha vingut al cap Sant Joan de la Creu.

PREGUNTA A LA LAS CRIATURAS
!Oh bosques y espesuras,
plantadas por la mano del Amado,
oh, prado de verduras,
de flores esmaltado,
decid si por vosotros ha pasado!

RESPUESTA DE LAS CRIATURAS
Mil gracias derramando,
pasó por estos sotos con presura,
y yéndolos mirando, con solo su figura,
vestidos los dejó de hermosura.

Però esclar, quan m'has dit lo del tsusami, m'has deixat una mica fora de lloc.
Clar que hi ha mirades que en tot hi veuen Déu oi? o no?

Dolors

Anònim ha dit...

Estimar és patir. Perquè Déu ens demana negar-nos a nosaltres mateixos per demostrar el nostre amor a l’altre, al proïsme. També Jesús ho fa cada dia amb nosaltres, tenint cura de nosaltres i perdonant les nostres infidelitats.

Prendre distància del dia a dia, és el que també avui ens demana Jesús per poder veure les coses segons Déu. També avui, a la muntanya, Déu ens repeteix assenyalant Jesús: Aquest és el meu Fill Estimat, escolteu-lo!

I en això estem, que Ell ens doni una bona oïda per escolar-lo en aquesta Quaresma. Oi que sí Marc?