HOMILIA DG-TO-B29
REFLEXIÓ SOBRE EL PODER (Mc 10,35-45)

Vet ací dos deixebles enxampats fent tràfic d’influències: Jaume i Joan, fills del tro, s’acosten d’amagatotis a Jesús i li demanen un “petit favor”. Està clar que això del nepotisme està ben inscrit en l’ADN social de les persones. Per trobar una bona posició a la vida s’han de buscar els contactes adequats. La dreta i l’esquerra són llocs reservats i de privilegi, llocs de confiança i de poder. L’evangeli d’avui m’ha suggerit una reflexió sobre el poder.

Sovint blasmem els polítics: “és que només els interessa el poder”. Vet ací quina descoberta! i què se suposa que els hauria d’interessar, si no el poder? Ells que es dediquen professionalment a la gestió del poder, com no l’haurien de buscar? Seria com un arquitecte que no busqués projectes, un metge que no busqués pacients o un advocat que no busqués plets. No hi ha societat humana que s’aguanti sense organitzar la gestió del poder, sense una bona correlació de forces i de responsabilitats. La qüestió és, aleshores, com es produeix en la pràctica aquesta correlació; al servei de què i de qui està el poder?

El poder té dues dimensions: l’autoritat i el servei (l’exousia i la diakonia, en grec). El poder et col·loca simultàniament a dalt i a baix, per damunt i per sota dels subordinats. L’autoritat et col·loca simbòlicament a dalt, mentre el servei et col·loca a baix. L’esquema tradicional del poder reserva al superior la gestió de l’autoritat i als súbdits la gestió del servei. Hi ha una clara especialització, per així dir-ho: qui mana, mana i qui obeeix, calla. S’ha de reconèixer que aquest sistema és eficaç a curt i mitjà termini, però no resisteix la llarga durada. Un sistema fonamentat en el temor acaba derivant, encara que sigui sota formes modernes i políticament correctes, en les dues perversions típiques de la gestió del poder: l’autoritarisme i el servilisme.

Maquiavel té raó, només en part. La gestió pragmàtica del poder, entès com a lluita i no com a servei, és eficaç a curta volada, però sucumbeix a la llarga volada. Els polítics que s’especialitzen en la gestió del poder a curta volada, solen acabar fracassant, malgrat els èxits aparents, i d’exemples no ens en falten: l’Imperi romà, imponent columna de marbre, es va dissoldre com la sorra, Napoleó va acabar sent deportat a una illa, Hitler es va suïcidar, Pinochet ha esquivat el judici civil, però no el popular, Bush reconeix que l’Irak s’assembla massa al Vietnam... En aquest sentit, té raó aquella màxima que diu que el temps és el principal aliat de la veritat, i jo afegiria que, per desgràcia, sovint n’és també l’únic.

Una autoritat, doncs, que oblida el seu aliatge íntim amb el servei, perd el nord i la legitimitat. El servei és la font de legitimitat de tota autoritat. No té autoritat qui posa els altres a sota, sinó aquell que els posa a dalt, no aquell que els humilia, sinó aquell que els fa créixer. Fins i tot les més modernes tècniques de gestió empresarial i política ho reconeixen.

Autoritat i servei són una mateixa cosa en Jesús, per això és tan creïble, per això la gent queda meravellada amb l’estranya autoritat que emana de Jesús: “La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè els ensenyava amb autoritat i no com ho feien els mestres de la Llei”. D’on li ve a Jesús l’autoritat? Del servei, de la seva vida viscuda com a radical diakonia de la veritat i de l’amor: “el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres”. Un poder que es posa al servei dels altres i els humanitza, aquesta és la font de l’autoritat evangèlica, de tota autoritat que vulgui merèixer tal nom. Això cal que ho sapiguem els deixebles, tots, els qui busquem influències a la descarada i els qui tenim el desig encara que no en tinguem les agalles.