divendres, 29 de desembre de 2006

HOMILIA DG-ND-CSAGRADAFAMÍLIA
L’AMOR CREMA (Lc 2,41-52)

Els jueus, com tantes altres cultures, oferien sacrificis rituals que consistien en la cremació de la víctima. Holocaust és una paraula grega que significa “una ofrena completament (holos) consumida pel foc (kaustos)”. Quan es tracta d’oferir la collita o el bestiar, diguem-ne que no hi ha problema; el problema ve quan es tracta d’oferir el fill primer. Per sortir del pas, es fan els sacrificis de substitució o de rescat, és a dir, ofereixo un animal en el lloc del meu fill i, amb aquest sacrifici vicari, “rescato” al meu fill. L’ofrena del fill a Déu és simbòlica, però la de l’animal que el substitueix no tenia res de simbòlica, era ben real.

L’important aquí és que no hi ha pròpiament ofrena si no hi ha quelcom que es consumeix, que es crema, que desapareix, que queda reduït a cendra. Per molt ritual i simbòlica que sigui, l’ofrena o és real o no és ofrena.

Vegem un exemple: fa una setmana vam celebrar confirmacions a la parròquia i els nois van voler oferir unes bambes com a símbol del camí fet, etc. Les bambes eren noves, de bàsquet, llampants. “Quines bambes més maques li heu regalat al bisbe, no sé si les farà servir, però segur que li han agradat molt”, els vaig dir provocativament, un cop acabada de la cerimònia; “Ai, tens raó, que són de l’Adrià, ara les vaig a buscar”, em respon el Manel; “però, ¿com que les vas a buscar? ¿no les heu ofert?”, replico amb impostada fermesa; “ja, però només era un símbol”.

A més de les bambes llampants, van oferir un mp3, un telèfon mòbil i no sé quantes coses més. De fet, l’única veritable ofrena va ser el pa i el vi, això sí que ningú no va anar després a recuperar-ho a la sagristia. Només el pa i el vi es van consumir, van cremar-se, van desaparèixer. Poso aquest exemple només per il·lustrar la diferència entre símbol i ofrena. El símbol no crema, l’ofrena sí. El símbol es recupera, l’ofrena es consumeix.

Anna, dona d’Elcanà, ens recorda a la primera lectura (1Sa 1,20-28) la força que té l’ofrena. Ella havia demanat a Déu un fill amb la promesa d’oferir-lo si li era concedit. El Senyor concedeix a Anna el fill que havia demanat. Anna es nega sorprenentment a pujar al santuari de Siló per oferir el sacrifici ritual que la llei prescrivia pel fill primer i ho argumenta d’aquesta manera: “Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor i que es quedi allà per sempre més”. Anna es pren seriosament la prometença que ha fet al Senyor i no vol fer una ofrena simbòlica, que pugui rescatar per darrera, sinó una ofrena real, a l’alçada del seu agraïment.

Un altre exemple: quan la meva neboda Rita tenia divuit mesos, posem per cas, va acostar els seus ditets a la flama d’una espelma amb intenció d’agafar-la com si fos un objecte. És de color groc i es mou, per tant, es deu poder agafar. Jo la vaig advertir, “Rita pupa”, però no li ho vaig impedir. Va aguantar dos segons amb els dits pinçant la flama. El primer segon li va servir per entendre que no tot el que és groc i es mou es pot agafar amb els dits. El segon segon li va servir per entendre que el foc crema. Una lliçó magistral, pedagogia activa en estat pur, una mica bèstia teniu raó, però molt més eficaç que mil discursos.

Aquesta és la meva pregunta avui: ¿no convertim sovint l’amor més en símbol que no en ofrena? ¿Un amor provisional, que no crema, que es recupera entre bambolines, un cop acabat l’espectacle? ¿No defugim el foc, refugiant-nos en la il·lusió infantil de que l’amor no cremi?

En cas afirmatiu, nosaltres no som ni els primers ni els darrers. També Josep i Maria, com a “bons” pares, s’aferraven al símbol i posposaven l’ofrena. Jesús els recorda, en aquest episodi insòlit de la seva infància, que la ofrena serà el signe real i no simbòlic de la seva vida sencera: “al cap de vuit dies de néixer em vau portar al temple per oferir-me a Déu, sapigueu que allò no va ser un símbol, sinó una realitat; jo no us pertanyo a vosaltres, sinó al meu pare, és per això que m’estic (¡tres dies!) a casa seva”. Maria haurà de guardar això en el seu cor i trigarà uns quants anys a treure’n tot l’entrellat. Als peus de la creu, Maria copsarà fins a quin punt l’amor crema, i fins a quin punt les ofrenes, quan són de debò, es consumeixen.

Déu no estima simbòlicament, donant bon exemple i dient paraules edificants, Déu estima lliurant-se, com l’espelma, com el pa i el vi, com el seu Fill a la creu. L’amor, al menys l’amor de Déu revelat en Jesucrist, crema i es consumeix.

Encara un últim exemple: ahir vaig anar al cinema a veure “El gran silenci”, 160 minuts acompanyant la vida dels monjos de la Gran Cartoixa de França. Hi ha moltes coses que sorprenen, que enganxen, que captiven, que causen estranyesa; però hi ha una cosa profundament intrigant en aquest film, una pregunta que ens sacseja per dins, un qüestionament directament dirigit a les entranyes del nostre sistema de valors amb codi de barres i data de caducitat: ¿com pot ser que aquest senyors passin tota la vida en silenci i fent cada dia el mateix? El mateix director, davant la crítica de no haver explicat una mica més els perquès de la vida dels cartoixans, respon: “els monjos passen 65 anys de mitjana al monestir, 65 anys en els què segueixen el mateix ritual dia rere dia: per molt que jo vulgui no puc explicar a ningú el que això significa”. L’amor, o crema o no s’explica.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Marc,
M'ha agradat la teva homilia.

... i jo penso: d'acord amb la teva explicació, no tot el que alegrement podria pensar que és amor ho és en realitat. D'acord, però alguna cosa és... i alguna cosa que no és dolenta per se. Diguem un afecte d'intensitat menor, però no dolent, només que la nostra limitació semàntica ens juga aquí una mala passada i ens dificulta veure l'abast de la diferència amb l’amor de debò; i com a conseqüència, satisfets ens plantem en aquest primer nivell, quan en realitat estem molt lluny del grau de plenitud assolible per les persones.
Més rellevant en la teva homilia és l’avís a navegants de que ningú s’enganyi, que en ocasions i conscientment ens inhibim de cremar-nos, que tenim por de pagar un preu massa alt i, a llavors, el resultat és un altre cosa.


Si te sembla bé, Marc, millor que segueixis amb les teves homilies i demés i deixis la cura de la família en altres mans.... Dos segons, que devien ser dels llargs!... no dius res del tercer i quart segon... no fora cas que la lliçó seguis i de propina inclogués l’aprenentatge d’un renec d’aquells més recargolats.

Josep Guàrdia ha dit...

M'agrada molt, Marc

Anònim ha dit...

Holas Marc,

Ara entenc la cremada de la Rita... Crec que com diu la dita "viure mata" i avui ens venen assegurances falses que ens fan viure anestesiats.

Un abraçada,

Bernat