divendres, 15 de desembre de 2006

HOMILIA DG-AD-C03
L'AIGUA I EL FOC (Lc 3,10-18)


L’altra dia vaig preguntar-li a un noi de quinze anys, a boca de canó, què en pensava del nostre món. “Malament”, em va respondre. “Malament, què?”, li vaig dir. “Malament tot, anem a pitjor, no podem continuar així”. Vaig pensar que la consciència catastrofista no és exclusiva de la gent gran.

Alguns dels qui anaven a escoltar Joan Baptista, probablement, compartien aquesta consciència sobre la societat de la seva època i sobre les seves pròpies vides. A ells la consciència catastrofista els va portar al desert, a escoltar una veu que anunciava possibilitats reals de canvi. El desert desvetlla noves possibilitats allà on semblaven barrades: “¿què hem de fer?”. Vet ací, un primer pas per a superar la consciència catastrofista: la possibilitat remota de que alguna cosa es pot fer, encara que no tinguem massa clar quina és aquesta cosa.


Sempre hi ha gent disposada a passar de la lamentació a l'acció. Afortunadament, el Nadal és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla per tota la família, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?

Tanmateix, per a la immensa majoria, arriba el Nadal i la pregunta que ens surt més espontània és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a Santa Claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.


Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dues mans, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.

Tot això està molt bé. Passar del “¿què puc demanar?” al “¿què puc donar?”, per si sol, ja és un pas de gegant que ens posa en l’òrbita del Nadal. Ara bé, tot això no és més que aigua, falta el foc. Joan Baptista ho té molt clar: fes el pessebre, engalana l’arbre, menja torrons, fes cagar el tió, canta nadales, recull ampolles de cava, compra regals... però no t’esveris quan tot això cremi com la palla i quedi només l’Infant posat a la menjadora, aleshores inclina’t i adora.


Si tens la sort de que això passi, alegra’t i omple’t de goig, Nadal ha arribat i tu estàs aquí per donar-li la benvinguda. Nadal és aigua, però, sobretot, és foc. L’aigua és donar, el foc és donar-se. L’aigua fa que tu donis allò que et sobra, que tu en donis. El foc fa que tu donis el que ets, que tu et donis.

Déu no en tenia dos, Déu en tenia un i l’ha donat, el seu Fill únic, l’estimat, carn de la seva carn i sang de la seva sang: Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat. Això és Nadal. Això és el foc. Als peus de l’Infant, amb el sarró buit, en aquesta nit fosca, però estelada, ens entren ganes de repetir aquella pregunta: “¿què hem de fer?”... és la mateixa pregunta, però sona com si fos una altra!

2 comentaris:

M. Carme Molist i Subirachs ha dit...

Gràcies Marc per les teves homilies que ens ajuden a viure amb més profunditat i portar a la vida, les lectures de cada diumenge. No saps el bé que ens fa.
M. Carme Molist i Subirachs (vedruna)

Anònim ha dit...

mercè dijo...
La teva homilia escrita en el bloc em permet de tant en tant compartir-la amb el meu home.Això omple el meu cor d'alegria! Gràcies Marc.