dissabte, 23 de desembre de 2006

HOMILIA DG-AD-C04
ELS HIPERVINCLES DE LA VISITACIÓ (Lc 1,39-45)

Als evangelis, no hi ha cap paraula que sobri. És més, és com si totes les paraules portessin un “hipervincle”: totes reenvien a d’altres paraules, a d’altres sentits, a d’altres significacions, cada cop més pregones i més riques. Som nosaltres qui, per mandra o per ignorància, hem convertit els evangelis en un banc de cites més o menys edificants i, d’aquesta manera, els hem petrificat. El text de l’evangeli està avui més viu que mai, més carregat d'“hipervincles” que mai. L’escena és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. ¿Què passaria si cliquèssim al damunt dels noms dels personatges que surten en l’escena? Fem la prova.

Clicant sobre “Maria”, ens reenvia al nom hebreu “Miriam”. Trobem diversos sentits possibles en l’arrel semítica de la paraula:
§ D’una banda, “marà” pot significar aquella que es revela, que protesta.
§ D’altra banda, “rum”, vol dir aixecar-se, posar-se dempeus.
§ Encara tenim que “marom” implica un pes, allò que està gràvid.
Podríem aproximar una interpretació: Maria, com a encarnació de l’esperança, és la verge gràvida de Déu (la mare del meu Senyor) que visita un poble estèril, cansat d’esperar, sense forces ja ni per la protesta (la província de Judà, ocupada i humiliada pels romans, ombra del que van significar en un passat), i fa que aquest poble s’aixequi, es posi dempeus i salti d’entusiasme perquè la promesa (allò que el Senyor t’ha fet saber) finalment es complirà.

En el cas de Zacaries les referències són molt més clares. “Zakar” vol dir recordar, rumiar, repassar els fets passats per treure’n profit. Pels jueus aquesta paraula té un sentit molt fort, el “Zikkaron” és el memorial, allò que fa el poble per celebrar i agrair el pas de Déu per les seves vides. Aquests dies de dinars i sopars d’empreses, és molt típic fer l’homenatge als companys que es jubilen. Mitjançant una poesia, un panegíric, un collage de fotos... el que sigui, el fet és que fem memorial agraït de la seva vida i del seu pas per l’empresa. El dia de pasqua, en les famílies jueves, l’infant més jove de la família li demana al més vell de la casa que faci memorial del pas de Déu per la seva història. El memorial converteix la simple enumeració de fets passats en història de salvació. El memorial té el poder d’evocar el passat tot fent-lo present: allò que va passar fa molts anys segueix passant ara per a nosaltres, s’actualitza. Per això, l’eucaristia cristiana és també “memorial”, Jesús va donar la seva vida per amor i la segueix donant en el gest de partir i repartir el pa consagrat.

En aquest sentit, l’esperança no existeix sense la memòria agraïda. Només podem esperar l’acompliment d’allò que ja hem viscut, ni que sigui parcialment. Podem esperar que l’amor tindrà la darrera paraula, perquè recordem amb agraïment infinit que va ser la primera. Només la memòria agraïda del passat, representada per Zacaries, pot acollir l’acompliment de la promesa, representat per Maria. Una persona que no sàpiga agrair el passat, difícilment pot mirar amb esperança el futur. Quants hipervincles!

Només ens queda Elisabet. Cliquem sobre l’arrel semítica del nom i ens trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! ¿Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu). El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia. Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Marc, gràcies per les teves homilies.

Ep!, sortim, vingue! Ell arriba, la gent és aqui ... es Nadal!

fn

eloi ha dit...

Ei Marc! sabies que la meva germana gran et visita el bloc? jajaja! res, una abraçada molt forta i mot bon nadal. gràcies per la teva presència a la xarxa i endavant amb aquestes homilíes en les que t'hi deixes bona part de tu mateix.

Anònim ha dit...

Ei Marc! sabíes que la meva germana gran et visita? jajajaja... res, només desitjar-te BON NADAL!!!!, gràcies per la teva presència a la xarxa i per aquestes homilies on t'hi deixes bona part de tu mateix. Una abraçada

Anònim ha dit...

Bon Nadal Marc!.
Sóc la germana ja, ja, ja, ja, de l'Eloi. Ja preguntaré pq li fa tanta gràcia que visiti el teu blog. Aprofito per donar-te les gràcies per els comentaris que fas de les lectures; tota ajuda per seguir cercant i aprenent en el camí és bona!.Si vols pots demanar-li el meu correu al "nen" i ens saludem.
Ànims amb la boira!,
Mireia.