HOMILIA DG-AD-C02
UNA VEU QUE CRIDA (Lc 3,1-6)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

L’advent és un crit a solidaritzar-nos, d’una banda, amb aquells que no tenen veu per cridar i, de l’altra, amb aquells que l’han perduda de tant cridar en favor seu.

En el nostre món s’escolten, però, molts altres crits. Hi ha, per exemple, un crit histèric, desproporcionat, adolescent, com els participants dels reality-shows. Criden de pura emoció, emoció sense sentiment, emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes televisius o radiofònics de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una exhalació, una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, sinó de les vísceres.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora.
Al límit de l’afartament, ¿gosarem cridar en favor de la sobrietat compartida?
Al límit del malbaratament, ¿gosarem cridar prou alt en favor de la solidaritat fraternal?
Al límit de l’individualisme, ¿entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit dels pobres, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?