dissabte, 3 de març de 2007

HOMILIA DG-QR-C03
EL VESTIT BLANC (Lc 9,28-36)

Vestits de blanc
Mireu quina descripció fa el profeta Daniel de l’ancià que jutja les quatre bèsties que devoren la terra:
"es va asseure un ancià carregat d’anys, el seu vestit era blanc com la neu, i els seus cabells, com llana blanquíssima." (Dn 7,9) El segon llibre dels Macabeus parla d’un estrany personatge que els anima en la persecució: "no eren gaire lluny de Jerusalem, quan se’ls va aparèixer un cavaller vestit de blanc que els guiava, brandant les seves armes d’or." (2Ma 11,8) Mateu descriu així l’àngel que anuncia a Maria Magdalena que Jesús ha ressuscitat: "resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu." (Mt 28,3) El llibre de l’Apocalipsi (Ap 6,11) ens diu que "van donar un vestit blanc a cada un" dels "qui havien estat immolats per causa de la paraula de Déu i del testimoni que n’havien donat."

Blanc és el vestit de la santedat i de la veritat, el vestit definitiu, el vestit que conté tots els colors, el vestit multicolor de Josep (
Gn 37,3), però abans de refractar-se, la llum vista des de l’altra banda del prisma, des de la banda de Déu.
Blanc és el vestit de la nostra humanitat ferida, perseguida, humiliada, recolzada només en una esperança vulnerable però certa: un cavaller amb armes d’or i no de ferro, amb-or, amor.
Blanc és el vestit dels àngels que anuncien la vida a la porta dels sepulcres oberts del nostre món. A Libèria veiem àngels vestits de fang, a Calcuta veiem àngels vestits de fum, a Cali veiem àngels vestits de sang, a Bagdad veiem àngels vestits de pols, a Tenerife veiem àngels vestits de sorra. Nosaltres els veiem així, però els seus vestits són blancs com la llum.


La mirada transfigurada
Els vestits es veuen blancs només al Tabor i dins el núvol. Blancs es veuen els vestits només si Déu ens transfigura la mirada, és a dir si ens presta la seva. ¿No us han prestat mai la mirada de Déu? Fa mal de tant lluminosa, i no parlo d’aures i d’energies estranyes.
Parlo d’una mirada que abraça l’horror i que a vegades el venç, però a vegades no.
Parlo d’una mirada no hipotecada pel desig obsessiu, que no fagocita el que mira, sense apoderar-se’n, sense fer-lo miques.
Parlo d’una mirada que, de cop, ha estat alliberada de la por i de la mentida, que deixa anar la carta que tenia amagada sota la màniga perquè ja no té por de perdre la partida.
Parlo d’una mirada que, quan menys es mira el melic, més es veu a si mateixa, i descobreix els altres com tants altres fragments de la mirada transfigurada de Déu.
¿Mai no us heu lliurat sense reserves a una mirada franca, transparent, oceànica? ¿De debò que no heu mirat mai així?


Els colors de la vall
Perquè aquesta és l’altra, per molt que només al Tabor i dins el núvol es vegin blancs els vestits, el nostre destí no és fer tres cabanes, sinó tornar a la vall de la vida, on els colors es difuminen i el blanc deixa pas a la extensa gama dels grisos. El Tabor, que abans era èxtasi, ara és resistència. El núvol, que abans era esglai, ara és fermesa. Però no són coses diferents, és la mateixa cosa, la mateixa veritat abans manifesta i ara velada, el mateix Déu que estima i que es lliura, la mateixa humanitat que es reconeix i que s’extravia.

L’evangeli ens diu que Pere, Joan i Jaume estaven adormits profundament i que només quan es desvetllaren veieren la glòria de Jesús. Nosaltres també podem desvetllar-nos un dia d’aquests, si deixem que Déu ens programi el despertador. La quaresma pot ser això: deixar que Déu ens programi el despertador i demanar que ho faci quan abans millor. En aquesta vall on els colors es difuminen i els grisos ho anivellen tot, cal anar ben despert per veure la glòria de Jesús present en el món.
La glòria de Déu com una torxa encesa que passa enmig d’una realitat partida i escindida per establir una aliança, tal com llegim a la primera lectura (Gn 15,17). Déu mira els nostres cors partits i hi posa foc per cicatritzar-los. Déu mira la nostra societat escindida i hi posa àngels per a reconciliar-la. Déu mira aquesta humanitat ennegrida i, amb sola la seva mirada, la vesteix de blanc, la deixa com una núvia engalanada per a les noces.
Aquell qui ha estat al Tabor, torna a la vall, però no hi torna de la mateixa manera ni amb el mateix vestit.

1 comentari:

Xiq ha dit...

Mark, seguin la teva recomanació, aquesta Pasqua farem el Tabor!
Alguns devem patir daltonisme o cataractes o les dos coses juntes.
Que no pugem veure la llum blanca, de forma ordinària, des de l’altre costat del prisma, no és res extraordinari. Veurem què passarà per Pasqua...
Que no puguem veure els colors desprès de reflectir-se, des de aquest costat nostre del prisma, això ja es malaltís. Veure en gris significa no veure color.
Si el despertador del Tabor funciona, encara que només pugem veure un cop únic totes les qualitats del Fill Elegit, (Encara que no siguin ben bé totes... Els catàlegs turístics sempre prometen més del que hi ha) la memòria sostindrà la, com ho deies?, la fermesa i la resistència.
Però de tornada, hem de solucionar això de veure amb blanc i negre. En el nostre món encara hi ha colors, virtuts aïllades, soles, petites, grans... però n’hi ha, i hem de poder apreciar-les encara que no es donin plegades en color blanc.