HOMILIA DG-TO-C05
DE PECADOR A PESCADOR (Lc 5, 1-11)

Estàvem ja de tornada de tot, amb les barques a la platja, i repassàvem unes xarxes impotents i buides. Estàvem confortablement instal·lats en la resignació i la lamentació: “la vida és molt dura... no és el que imaginàvem... els altres m’han fallat... la gent no ens escolta...” Feia temps que no pescàvem una miserable sardina i ja començàvem a acostumar-nos-hi: al cap i a la fi, tampoc no s’està tan malament a la riba del llac, repassant les xarxes, sense riscos, sense tempestes, sense fracassos... però també sense pesca.

Algú trenca aquesta espessa monotonia amb una proposta eixelebrada: “Tireu endins i caleu les xarxes”. Però si acabem de desmuntar la paradeta... Venim de desarticular el nostre utillatge existencial i l'hem reduit a l’horitzó de sentit que ens subministra el “home cinema” que hem estrenat per Nadal. Tota la nostra esperança reposa en el darrer gadget tecnològic (oh, GPS, jo t’adoro; oh PDA, jo espero en tu; oh IPTV, tu em salvaràs d’aquest tedi infinit que ara m’empantana). ¡I ara ens demanen que tirem mar endins i calem les xarxes! ¡Amb lo netes que les tenim! ¡Ni parlar-ne!

L’altra dia em vaig passar una mica, cansat de tanta impostura alternativa i antisistema, i li vaig etzibar a un alumne que aprecio molt: "si seràs ximple, ¿vols ser antisistema? ¡doncs no et pengis la típica de fulla de marihuana que porta tothom, des del més “pijo” fins al més “rasta”! ¡Carca, que ets un carca! Si vols anar a contracorrent, si vols saber el que és de debò el rebuig, si vols assaborir, ni que sigui amb la punteta de la llengua, el que vol dir ser menystingut, ignorat, arraconat per les teves idees..., aleshores, no caiguis en la impostura de la fulla de marihuana... si et sembla que tens agalles per a suportar-ho, aleshores, sigues cristià". Reconec que em vaig passar, però crec que algun dia aquest bon amic m’ho agrairà.

Uns per la dreta i altres per l'esquerra, la qüestió és que estem ben apalancats. La paraula de Jesús ens agafa amb els pixats al ventre i les lleganyes als ulls: "No tingueu por d’anar mar endins, de calar xarxes. No tingueu por d’encallar les xarxes, d’embrutar-les, de fer-les malbé. Qui no arrisca, no viu. Qui no s’embruta, no pesca. El peix hi és, només cal saber-lo trobar i per això cal arriscar, cal apartar-se de la riba". Jesús no ha vingut a cridar els justos, sinó els pecadors, ¿què es pensava en Pere? Déu no ens vol purs i perfectes, Déu ens vol oberts i disponibles. Déu no busca persones per catàleg, Déu busca persones de carn i ossos, amb les seves històries i els seus condicionaments... i el seu pecat. A Déu no li fa por el pecat, li dol profundament, però no li fa por. A Déu no el taca el nostre pecat (¡si arribem a ser pretensiosos!), i no només això, sinó que no té por de tacar-se ell amb tal de salvar el pecador.

Hem banalitzat molt el pecat. Hem confós el pecat amb “els pecadets”. No és pecador aquell que fa pecadets, sinó aquell que ha experimentat la gravetat i la força d’allò que ens allunya de nosaltres mateixos, dels altres i de Déu; d’allò que enfosqueix la nostra vida i el nostre entorn. Experimentar que un és pecador és una gràcia que ens ha de ser concedida. ¿Per què? Perquè la revelació del pecat només es produeix des de la misericòrdia desproporcionada i absoluta de Déu: sabem que som pecadors perquè hem estat perdonats. No hi ha una altra via. Sense l’experiència prèvia del perdó, només hi ha culpabilitat, remordiment i escrúpols, però no hi ha autèntica consciència de pecat.

Isaïes escolta la crida de Déu: “¿qui enviaré, qui ens hi anirà?”: certament, no l’home perfecte, sense taca, sinó l’home que es deixi perdonar i que no es quedi tancat en el seu pecat, la persona que aculli la misericòrdia sense treure la cartera per pagar. La persona que, com Pau, hagi experimentat que “és per gràcia de Déu que jo sóc el que sóc”, i que no posa les seves limitacions com a coartada. O la persona que, com Pere, aprèn una lliçó fonamental: “ets pecador, sí, ¿i què? jo et faré pescador”. Perquè ets pecador pots esdevenir pescador. Només podem esdevenir pescadors si abans hem estat pescats, si hem estat cridats per algú que ens estima pel que som: algú que no ens vol perfectes, sinó disponibles.

Diu el text, amb una concisió sorprenent, que “ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”. Sense fer escarafalls, com no podia ser d'una altra manera.