HOMILIA DG-PQ-C03
QÜESTIÓ DE FE (Jn 21,1-14)

L’homilia d’avui no sé si té massa a veure amb l’evangeli, ja us ho anuncio. He fet exactament allò que no s’ha de fer, agafar l’evangeli com a pretext per a fer una arenga personal, però us demano llicència per un cop. Tot m’ha vingut suggerit per una imatge i un oracle.

Un oracle

Comencem per l’oracle. L’oracle pontifica sobre tot. Avui l’he sentit pontificar sobre els joves: “als joves, avui en dia, no els interessa Déu ni la religió ni el sentit de la vida ni històries d'aquestes”. ¡Vés quin descobriment! Però el problema no és la diagnosi, sinó la teràpia que proposa l’oracle: “no té sentit trencar-se les banyes proposant coses que els joves no necessiten, donem-los només allò que demanen”.

M’adono que l’oracle està cansat de fracassar, està de tornada i per això s’ha venut a l’evidència del que és sociològicament correcte. L’oracle ja no busca el que convé més, sinó el que ven més. Tenim els joves que mereixem i que hem fabricat en les campanyes de marketing. L’oracle diu com són els joves i els joves acaben sent com diu l’oracle. És el cercle pervers de la publicitat: presentem la imatge del jove ideal i aquesta imatge es converteix en l’ideal del jove.

L’oracle diu: “els joves són dispersos, superficials, lleugerament anarcos, burgesament disbauxats, asèpticament eixelebrats, artificialment independents i grotescament gregaris.” L’oracle s’estarrufa comprovant que les enquestes confirmen que el jove és tal com ell l’ha descrit. Aleshores, l’oracle es sent superior, infal·lible, dolçament resignat a l’evidència: “no hi ha res a fer, donem-los el que demanen i administrem després l’antídot”. “Joves: consumiu, endolleu-vos, connecteu-vos, no penseu, transiteu el límit en estat de semi-inconsciència... i quan us agafin rampells de lucidesa transitòria, aleshores, preneu l’antídot: el cànnabis, la música tecno-àcid-house, el messenger... us ajudaran a no pensar, a no fugir, a acceptar el jou suau de la vostra joventut sense horitzó ni projecte, la vostra plàcida adolescència umbilical.”

Una imatge

I ara entendreu el perquè de la imatge: Pere i els altres deixebles asseguts a la sorra de la platja, amb les xarxes recollides, intentant recuperar-se del malson de la pasqua, pensant que podia haver estat maco, que “el futbol es así” i que s’ha de tirar endavant. Esgotada la possibilitat de Jesús, s’ha de tornar a bregar amb les mateixes míseres xarxes de sempre. El que queda de la vida és un perpetu anar marejant la sardina i punt. Ja sé que equiparar Pere amb la sòrdida imatge de l'oracle és massa estirar, però ja he avisat al principi.

Un dels problemes de no creure en Déu és que estàs condemnat a creure en tu mateix, i aquesta és una de les pitjors condemnes. M’explico. Creure en un mateix pot ser molt bo i molt saludable o pot ser la trampa més mortífera. Si he de creure en mi mateix per principi, perquè no em queda altra alternativa, perquè és el que diuen els gurus de l'autoajuda... aleshores estic perdut, sincerament, no li desitjaria aquest mal ni al meu pitjor enemic. Creure en mi mateix, ¡si us plau! Però no veieu que un dia em menjo el món i l’endemà m’arrauleixo com un llimac davant un no res. Creure en mi mateix, ¡quin malson! ¡La fe, allò de més noble que té la vida, reduït a una mena d’optimisme antropològic de caire vitalista!

La veritat, no sé on li veuen la grandesa: hi ha qui diu que això de no creure en Déu és més meritori, ja que t'has d'espavilar tu solet a trobar-li sentit a la vida i a la mort, sense el consol d’un déu que te'l garanteixi. ¿Per quin set sous deduïm que és més autèntic allò que és menys atractiu? ¿Per què li donem més credibilitat a l’opció més depriment? ¿Com és que ens neguem metodològicament la possibilitat més noble i més humana? ¿Només perquè seria massa bona com per a ser certa? “Seria massa bonic”, diuen alguns, vés per on, i ¿per què no pot ser tan bonic o infinitament més bonic del que tu ets capaç d’imaginar? Déu no és "bonic", Déu és qui fa "boniques" totes les coses; més ben dit, Déu és aquell que és capaç de fer que tu siguis infinitament "bonic".

Ara sí, ara pots començar a creure en tu mateix, però ja no com creuries per imperatiu categòric o per bon rotllo antropològic o per prescripció del psicòleg; ara pots començar a creure en tu mateix perquè Déu hi creu. L’important no és la teva fe, sinó la de Déu. Aquest és el punt sòlid sobre el que podràs bastir tot el teu món, les teves relacions i la teva felicitat, per minsa i fugissera que aquesta sigui. No la teva fe, sinó la fe de Déu, aquesta és la roca que mantindrà ferma la teva casa, tant el dia que sembla que et menges el món com el dia que et ficaries sota el llit. Creure en Déu, sí Senyor, és l’esquelet de tota fe, també de la fe en un mateix.

Cent cinquanta tres peixos! Ni un de menys, Pere els va comptar, un a un, ell que estava avorrit de sí mateix i de la vida, assegut, com tants dels nostres, a la vora del mar, cansat de creure només en ell mateix, cansat de fer cursets d’autoajuda que no ajuden, cansat d’emmirallar-se en un espill truncat.
Déu omple de peixos grossos les nostres xarxes buides... si creiem en ell, és clar.