dissabte, 7 d’abril de 2007

HOMILIA DG-SS-PASQUA
UN SEPULCRE OBERT I BUIT (Jn 20,1-9)


Un sepulcre obert
Els sepulcres han d’estar tancats, aquesta és la seva funció, la mort acull el cadàver a casa seva i passa el forrellat. Però si la mort tanca els sepulcres, Déu és aquell que pot obrir-los de nou. Maria no ho sap encara, ella veu que la pedra ha estat treta de l’entrada del sepulcre i fa dues suposicions molt interessants:
1) que el cos del Senyor no està a l’interior del sepulcre: cal suposar que si algú s'ha pres la molèstia de moure la pedra enorme que tancava el sepulcre és per endur-se el cos.
2) que han robat el cos del Senyor: aquesta és, sens dubte, l'explicació més raonable, donades les circumstàncies. La resurrecció no pot ser una raó perquè encara no és una experiència.
La primera trobada amb Déu es produeix davant un sepulcre obert: una contradicció en els termes i una subversió de la lògica mundana. Allò que havia d’estar tancat, segons tots els anàlisis psicològics o geopolítics, resulta que està obert. Només qui ho veu, ho sap. Només qui ho viu, ho creu.
Posem un exemple: l’Àfrica, per a molts analistes, economistes i metges, és una realitat tancada. La llosa que tanca l’entrada del sepulcre africà és massa pesant com per a què ningú la pugui moure. Malgrat tot, moltes Maries Magdalenes, de dins i de fora de l’Àfrica, troben que algú ha aconseguit moure la pedra de l’entrada. És una primera escletxa, encara molt ambigua, encara molt feble, però indispensable.
Maria estimava el Senyor, condició primera i fonamental per a no defugir el sepulcre i per atansar-s’hi de bon matí. Sense aquest previ, hom defuig el sepulcre.

Buscant testimonis
Maria va a buscar Pere i l’altre deixeble per a que corroborin el que ella ha vist, per a que certifiquin que no s’ho inventa, que no és el desig de veure viu el Senyor la que li fa veure el sepulcre obert. Aquesta primera trobada amb Déu demana testimonis que la verifiquin. Déu no és una paranoia transitòria, sinó en tot cas una paranoia permanent, sòlida, persistent. Una paranoia que demana una metanoia prèvia, és a dir, una veritable conversió de la ment. Aquesta conversió no és una suggestió provocada pels al·lucinògens, que m’afecta a mi i a ningú més.
No ens convertim isoladament, per dir-ho d’alguna manera, ens convertim en xarxa. L’experiència de Déu no és només ara i amb mi, sinó sempre i amb molts. Per això, quan m’acosto al sepulcre i veig que està obert, busco els altres i els pregunto: ¿què és el que ha passat? ¿m’ho estic inventant?

Cal entrar-hi per creure
Pere i Joan corren cap el sepulcre. No és més important qui corre més ni qui arriba abans, sinó qui entra abans. Perquè aquest és el segon pas: entrar al sepulcre. A la porta, ens movem en l’àmbit de les suposicions i dels desitjos, hem de fer un pas cap a l’interior. Estem parlant d’entrar a l’amagatall de la mort i això, per molt que la porta estigui oberta, no és gens evident.
Per seguir amb l’exemple de l’Àfrica, no és el mateix mirar-s’ho des de la porta que entrar-hi a dins, i si no que li preguntin al Pau o al Carles o al Pedro o a tants d’altres...
El sepulcre obert no és per als cristians cap prova conclusiva de la resurrecció de Jesús. El sepulcre obert i buit no és una demostració de la resurrecció, sinó la seva conseqüència. Per dir-ho d’una altra manera, sense fe, l’única tesi raonable davant el sepulcre obert i buit és la del robatori. S’equivoquen tant aquells que volen provar la resurrecció amb el sepulcre buit, com aquells que volen refutar-la amb fantasioses troballes científiques del veritable sepulcre de Jesús o de les restes del seu cadàver. Mentre uns fan ciència-ficció, els altres fan creença-ficció. Cap d'ells no ha entrat al sepulcre.

¿Gosarem entrar-hi?
El fet veritablement important és que els cristians estem, des d’aquell diumenge sant, a l’entrada dels sepulcres oberts del nostre món, per a verificar que no hem de buscar entre els morts aquell qui viu. Cal dir-ho ben clar, la resurrecció no és una idea abstracta més en el mercat global de les idees: no creiem en la resurrecció, sinó en el Ressuscitat!
El sepulcre obert i buit és la primera experiència que fan els cristians del Ressuscitat, el negatiu de la resurrecció, per dir-ho així. En un negatiu intuïm ja la imatge, però encara s'ha de revelar per veure-la clara. Abans de trobar-se amb Jesús ressuscitat, els deixebles es troben amb la seva absència, amb el buit que deixa el seu cos al sepulcre, amb el llençol d’amortallar aplanat i amb el mocador del cap lligat al mateix lloc.
És la primera traça del Ressuscitat, un sepulcre obert i buit: la mort desnonada del seu domini. ¿Gosarem entrar-hi?