HOMILIA DG-PQ-C04
CREURE ÉS TREMOLAR (Jn 10,27-30)

Un em deia: "jo no crec en Déu perquè és una projecció dels nostres desigs i les nostres pors." Un altre em deia: "jo no crec en Déu perquè el Vaticà té moltes riqueses i l'Església està molt antiquada." Encara un altre em deia: "jo no crec en Déu perquè de petit els capellans m'espantaven amb l'infern i la condemnació."

A tots tres vaig respondre el mateix: "No em vinguis amb històries, la raó de que tu no creguis en Déu no pot ser aquesta raó tan inconsistent que em dones: tu no creus en Déu, en tot cas, perquè llegeixes el fragment de l'Evangeli d'aquest diumenge i no tremoles." És un fragment tan breu i tan contundent que val la pena reproduir-lo:

Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare.

¿Per què no reconèixer-ho? Els creients demanem que se'ns tracti amb dignitat, doncs tractem també amb dignitat als ateus. No creure en Déu és una cosa molt seriosa i no es pot sostenir amb raons tan inconsistents com les que s'accepten com a moneda de canvi oficial. ¡Quin ridícul! ¡Si Nietzsche aixequés el cap!

Creure és tremolar davant un Déu que veu l'home en perill i l'embolcalla amb una muralla d'amor inexpugnable. I ja veieu que aquesta tremolor no correspon a la por, sinó al temor reverencial, a l'estremiment, a la suprema commoció de l'ànima davant el bé i la bellesa més absoluts. ¿Heu vist el film "La lista de Schindler"? ¿Heu vist el que costa arrencar un fill de les mans de la seva mare? Doncs "ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare." Creure en Déu és creure això i tremolar.

El testimoni de Liviu Livrescu

¿I com és que Déu no va protegir amb una muralla inexpugnable les 32 víctimes de la matança de "Virginia Tech"? La muralla de l'amor diví és inexpugnable a l'odi i a la por, però no a les bales. El professor jueu d'origen rumà Liviu Librescu estava impartint la seva classe de matemàtiques a l'aula 204 de l'universitat quan va sentir trets, crits i corredisses. El professor Livrescu, que havia patit en pròpia pell la persecució i la repressió nazi a la seva Rumania natal, no s'ho va pensar, va barrar l'accés a la classe amb el seu propi cos, impedint el pas d'unes bales que anaven destinades a uns altres. El seu cos va ser com una armilla antibales per a tots aquells que van tenir temps de saltar per les finestres. L'imagino agafat fermament als muntants de la porta, fent tota la pressió que li era possible amb el seu cos menut, traient del no res una força descomunal, més que humana, humaníssima.

¿Creia en Déu el professor Livrescu? No ho sé, el que sí sé és que, arribat el cas extrem, va professar la seva fe, no amb raons inconsistents, sinó amb el seu cos menut clavat als muntants de la porta, fent de muralla inexpugnable davant l'odi i la por. La seva va ser una professió de fe model "armilla antibales", ¡tant diferent de la professió de fe model "cinturó bomba"! El professor va morir salvant; els altres moren matant. Liviu Librescu, petita icona de l'amor inexpugnable de Déu quan ronda el perill, tant semblant al testimoni del seu germà de sang Jesús, ¿no us sembla?

¿Enteneu ara per què creure és tremolar?