HOMILIA DG-PQ-C02
ELOGI DE TOMÀS (Jn 20,19-31)

Tomàs, el Bessó

Ara que està de moda reivindicar els personatges reprovats dels evangelis, deixeu-me que reivindiqui la figura de l'incrèdul Tomàs. L'evangelista Joan em dóna peu a fer-ne l'elogi quan li afegeix el sobrenom de "el Bessó", perquè ¿qui és el bessó de l'incrèdul, sinó el creient? L'incrèdul és aquell que no està disposat a creure si no veu, d'alguna manera aquell que voldria veure invisible.
Tanmateix la fe és una forma diferent de veure, ubi fides ibi oculos (on hi ha fe, hi ha ulls), sí, una forma diferent de veure allò que no està disponible a la vista. Si "creure és conèixer realitats que no veiem" (Hb 11,1), aleshores, d'alguna manera, creure és veure l'invisible. El Ressuscitat es va fer disponible a la vista dels primers deixebles, també a la vista de Tomàs. Però no de qualsevol manera.
Un primer "visca" per Tomàs l'incrèdul, el nostre germà bessó.

La fe demana marques

El "Jesús d'Esparreguera", que esmentaven la setmana passada, representa una manera determinada de creure, segons la qual la resurrecció és la goma amb la que Déu esborra la mort i les seves marques. Tomàs es nega a creure d'aquesta manera, i és per això que jo li faig l'elogi. Si he de creure en el Ressuscitat li he de veure les marques, sense marques no hi ha fe: l'invisible es fa visible en les seves marques. Si no mirem i palpem les marques que la injustícia i la violència deixen impreses en el cos de la humanitat sofrent, ¿en quin Ressuscitat volem creure?
A tall d'exemple, val la pena destacar dues iniciatives que miren de fer visible l'invisible, mostra de que la societat civil també sap que no es pot reconèixer el Vivent si no és en les seves marques. D'una banda, els de Catalunya Radio es desplacen aquesta setmana per transmetre des de Moçambic. D'altra banda, el programa "Millenium" va emetre l'altre dia "Invisibles", una pel·lícula signada per cinc directors de renom que donen la seva particular visió de cinc històries invisibles que succeeixen, la majoria, en un context africà. Àfrica, icona de l'invisible per excel·lència, continent portador de les marques més profundes i escandaloses, emergeix de cop enmig nostre com una aparició.
Un segon "Visca" per Tomàs i tots aquells que volen veure l'invisible.

La fe demana raons

Tomàs demana raons, i és saludable que ho faci, contràriament a una idea força estesa que pensa que la fe no ha de demanar raons. Abans de creure, tots demanem raons i malament si no ho féssim. L'apòstol Pere ens diu que hem d'estar sempre disposats a donar raó de la nostra esperança, i si les hem de donar és que algú les pot demanar. La gent que s'acosta al llindar de la fe, la segona cosa que fa, després de mirar i olorar, és demanar raons. I nosaltres mirem de respondre amb els llavis i amb el cor. Amb els llavis diem: "creiem en el Déu que va ressuscitar Jesús d'entre els morts"; i amb el cor diem: "per això estem al costat dels "invisibles" fent una mica més visible aquest Déu que és amor".
Conec l'Anna, per exemple, que ja fa un temps que viu al llindar de la fe i que demana raons. L'Anna ha escoltat les raons que es donen amb els llavis cursant la diplomatura en teologia. I ha escoltat les raons que es donen amb el cor anant cada estiu a l'Àfrica amb un amic seu missioner. Però l'Anna encara no ha traspassat el llindar de la seva incredulitat, ¿per què, si té les millors raons? Senzillament perquè li falta el mateix que li faltava a Tomàs, el seu germà bessó, a saber, li falta reconèixer el Ressuscitat en les seves marques. Li sobren les bones raons, però potser li falta LA raó per excel·lència, Jesús ressuscitat, l'única raó definitivament convincent. Tomàs buscava, per sobre de totes, aquesta raó.
Un tercer "Visca" per Tomàs el "busca raons" i la seva bessona l'Anna.

Senyor meu i Déu meu!

Quanta gent, com Tomàs, s'encaparra en mantenir la memòria dels claus en el cos del Ressuscitat! No ho fan perquè sí, per caprici, per fastiguejar o per masoquisme... ho fan per fidelitat i per amor. Ho fan per què creure sigui possible, per què aquells que busquen veritables raons per creure les puguin trobar algun dia, per què la fe no sigui una coartada que contribueixi a fer invisible allò que Déu vol fer visible.
La marca dels claus ens diu dues coses en una: que Jesús va morir de debò i que l'amor que el va portar a la creu és més fort que la mort. Creure això és veure l'invisible; creure això és tenir vida en el seu nom; creure això és caure als peus del Ressuscitat i, per fi, exclamar: "Senyor meu i Déu meu!"
Un darrer "Visca" per Tomàs el creient, el nostre entranyable germà bessó.