HOMILIA DG-TO-C11
SÓC SANT (Lc 9,36-50)

L’Oriol m’ha dit que sóc un sant: “no és per dir, de debò, Marc, ets un sant”. No he sabut què respondre, hem rigut i endavant. En un cas així, ¿què has de dir? “No, no diguis tonteries, no hi ha per tant...”, és tan evident que no hi ha per tant que sembla absurd fins i tot contradir-ho. Podria fàcilment omplir una sala de gent disposada a avalar que, en efecte, de santes no en tinc ni les intencions.

Déu pot treure sants de les pedres

Però no és això el que importa en aquest cas, l’important és que l’Oriol, pels motius que sigui, ha vist en mi un “sant”. I el més interessant és que l’Oriol no deia cap mentida. L’Oriol, sense ser-ne massa conscient, estava dient una veritat més fonda del que ell mateix era capaç de captar: per a Déu jo sóc el que seré, és a dir, sant. Vet ací la veritat que l’Oriol ha captat com de passada: Déu és capaç de fer emergir la santedat del no-res.

Malgrat l’aguda consciència de pecat que Déu m’ha volgut donar, i en gran part degut a ella, sempre ha dominat en mi el convenciment de que si Déu s’ha proposat que jo sigui sant, ho seré. I mireu que no dic “bona persona”, sinó “sant”, en hebreu “qaddosh”, que vol dir separat, preferit, estimat. Déu m’estima a la infinita potència de l’amor i això és infinitament més fort que el meu pecat. És aquest amor desmesurat el que em farà sant i no el fet de conservar l’historial immaculat. I si en teniu dubtes, anem a l’episodi de l’evangeli d’avui.

La santa dona pecadora

La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "el món sencer no és tan preciós com el dia en què aquest llibre fou donat a Israel, tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa dona pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.” Aleshores, Jesús provoca el Simó complidor que hi ha en nosaltres perquè es reconegui en la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...”

Ser cristià és precisament això: fer el trajecte que porta de Simó a la dona; del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida d'aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús. Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat.

Sants, és a dir, reconciliats

Sí, sants, com el rei David que va fer matar Uries per tapar l'adulteri que havia comès amb la seva dona Betsabé; però que, ara, un cop reconciliat, pot dansar i cantar davant l'Arca de l'Aliança, exposant-se a que els seus súbdits el prenguin per un sonat.
Sí, sants, com Pau de Tars que perseguia els deixebles de Jesús i mirava complagut com lapidaven al diaca Esteve; però que, ara, un cop reconciliat, pot dir aquestes paraules que sonen tan forassenyades: "Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi."
Sí, sants, com aquesta dona que, per moltes bestieses que hagués fet, difícilment hauria igualat les de David i les de Pau; però que, ara, un cop reconciliada, pot cometre encara la "bestiesa" de mirar de correspondre amb la seva humana mesura la divina desmesura d’un amor que no té preu.

¿Enteneu ara perquè l’Oriol tenia raó quan deia que sóc sant? L’Oriol, sense saber-ho, ha vist el que Déu veu. Sovint els altres són els ulls amb què Déu ens mira. Són aquests ulls els què ens fan sants. La divina capacitat de reconèixer la gràcia entre la cendra, d’escoltar l’íntim alè de vida que batega encara sota les runes. Per a Déu sóc sant i l’Oriol és el millor postulador de la meva causa. Amen.