HOMILIA DG-TO-C28
EL DEUTE DE L'AGRAÏMENT (Lc 17,11-19)

Per a molts, la vida és un deute que algú ens ha de pagar. Aquest "algú" poden ser els pares, però també pot ser la realitat, el món, la societat, l'estat o déu. El fet és que, pel fet de néixer, ens deuen una vida digna, sana, reeixida, feliç i sense contrarietats: una vida subvencionada, una vida amb el certificat de Protecció Oficial. Aquest és el contracte i, si no, haver-nos demanat permís abans.

El primer desengany

De cop ens adonem que no hi ha ningú que respongui a les nostres reclamacions quan la vida no compleix les condicions del contracte. Poden ser uns pares que es separen, un fracàs amorós, una calvície que no retrocedeix o una cel·lulitis que no perdona, un daltabaix laboral, un amic que mor sobtadament, un fill que es droga... per mencionar només algunes de les "sorpreses" que esbocinen aquell contracte ideal del viure que havíem signat a contracor.

Dues actituds davant la vida

Aleshores ens adonem que no venim al món subvencionats i que la vida no té certificat de Protecció Oficial. Hem vingut nus al món i nus en marxarem. Davant d'aquesta "despullada veritat del viure", alguns reclamen la indemnització i, en cas de no aconseguir-la, es tornen desconfiats o amargs o cínics o més exigents encara o, fins i tot, arriben a rescindir unilateralment el contracte. Altres, en canvi, s'adonen que no és la vida la qui té un deute amb ells, sinó més aviat són ells els que tenen un deute amb la vida, un deute que només es pot pagar amb agraïment. ¿Què fa la diferència?

De la necessitat a l'agraïment

El nen petit canvia la relació amb els seus pares el dia que s’adona que aquests són quelcom més que una font de satisfacció de les seves necessitats, d’aliment, d’escalfor, d’afecte i de protecció. El dia que s’adona que els pares són persones, aleshores pot néixer una acció de gràcies. Més forta que la necessitat, és la gratuïtat i la gratitud. Sense deixar de banda la necessitat, però més enllà d’aquesta, hi ha l’agraïment.

En efecte, Jesús ens convida a no quedar-nos estancats en la queixa i la reclamació; a no quedar-nos tancats en la nostra indigència, en els nostres drets i en la nostra necessitat. Ens convida a viure la vida com un èxode continu de la necessitat a l’agraïment.

"Presenteu-vos als sacerdots"

Jesús convida als leprosos a fer aquest camí, aquest èxode de la necessitat a l’agraïment. Per això, la resposta de Jesús al crit dels leprosos és sorprenent: “presenteu-vos als sacerdots”. ¡Però per a presentar-se als sacerdots han d’estar curats! En el temps de Jesús, un leprós no podia presentar-se al sacerdot: era un impur i havia de mantenir-se al marge. Quan es produïa una curació, aleshores sí, el sacerdot ho testificava públicament i la persona es podia integrar a la societat. Jesús els convida a actuar com si estiguessin guarits, els convida a sortir del victimisme, a anar més enllà de la lamentació, a posar-se en camí vers la seva curació.

Curats, però no salvats

Tots deu leprosos es posen en camí vers la seva curació, però només un es posa en camí vers la seva "salvació". Només un dels leprosos "quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere" per donar gràcies. Els altres nou leprosos, han estat curats, però no han estat “salvats”, no han sortit del regne de la necessitat, de la vida com a deute que per fi algú s’ha dignat pagar. L’actitud pròpiament religiosa no és la petició; sinó l’agraïment.

“La teva fe t’ha salvat”

No només de la lepra, la teva fe agraïda t’ha salvat del victimisme, de la lamentació malaltissa. T’ha salvat de creure que, a la vida, tu ets el prestamista i un altre és el deutor. No ets tu qui fa un favor als altres o a Déu pel fet de viure, no és la vida la que té un deute amb tu, no, més aviat ets tu que tens un deute amb la vida i amb aquell que la dóna per tu cada dia.

Només un de cada deu s'adona d'aquest miracle. Si ets un d'aquests deu, si tens la immensa fortuna d'adonar-te que has estat guarit, aleshores torna enrere glorificant Déu amb grans crits, prosterna't als peus de Jesús amb el front fins a terra i no et cansis de donar-li gràcies. Potser algun dels altres nou ho veu i fa el mateix.