divendres, 19 d’octubre de 2007

HOMILIA DG-TO-C29
¡QUINA VIUDA MÉS PESADA! (Lc 18,1-8)

Fa tres anys un equip de metges va posar en marxa un projecte destinat a trobar una vacuna contra la malària. L’equip del Doctor Pedro Alonso va trucar de forma insistent a les portes d’un món que sembla que es fa el sord i va aconseguir que se li fes justícia. Van aconseguir la cooperació conjunta de l’Agència Espanyola per la Cooperació Internacional, representant del món públic; del Departament de Malalties Tropicals de l’Hospital Clínic, representant del món científic; de la multinacional farmacèutica Glaxo, representant del món empresarial; i de la Fundació Bill Gates, representant del món privat. ¿Què té a veure això amb la paràbola? Anem per parts.

En la pell del jutge

El jutge no creu en la justícia, creu només en el seu benestar personal. Pel seu benestar personal (per treure’s de sobre aquella pesada) està disposat fins i tot a fer justícia, encara que això suposi anar en contra dels seus principis.

La finalitat de l'equip del Doctor Alonso era clara: aconseguir una vacuna eficaç contra la malària que sigui accessible a aquells que estan exposats a la malaltia, es a dir, una gran majoria de nens africans sense poder adquisitiu. Sembla just, és just, està claríssim, ningú no en dubta. Ara bé, que sigui just no vol dir que sigui evident ni immediat en el nostre món. Sense una viuda que toqui amb insistència a la porta del món científic, del món públic, del món empresarial, del món privat... no s’aconsegueix res, només lamentació i passivitat.

Una viuda que no espera que el món canviï per aconseguir que es faci justícia. Una viuda que és conscient de la maldat del "sistema" i que, en comptes de fer la pataleta, no s'atura fins a obtenir d’aquest sistema "injust" la justícia que busca. D'aquesta manera, sense que el "sistema" ho sàpiga, la insistència de la viuda l'està canviant per dins, l'està obligant a ser millor.

En la pell de la viuda

La dona coneix bé el jutge i sap que és incapaç de fer-li justícia. Malgrat tot, ella està disposada a aconseguir el que vol… perquè és just. No creu en el jutge, creu en la justícia.

La viuda sap que, a força d’insistència, un món injust pot donar fruits de justícia. Aquesta viuda, ¿no ens recorda a algú? La veritable fe és una mica com aquesta viuda. La fe està segura del que espera, està convençuda d’allò que és just i sap esperar i insistir. Arrelada i sostinguda per la promesa divina, la fe anticipa d’alguna manera la justícia que espera.

Però al mateix temps, la fe sap que això no és immediat, que cal posar tots els mitjans a l’abast. La fe sap trucar a la porta amb insistència i, al mateix temps, la fe sap buscar els mitjans necessaris per tal de mantenir els braços alçats tot el temps que dura la batalla, com passava amb Moisès. La fe sap resistir i sap insistir. Un món injust pot donar fruits de justícia si hi ha la gent necessària per a resistir amb els braços alçats i si hi ha viudes suficients per a insistir trucant a la seva porta.

En la pell de Déu

Un Déu que escolta els clams d’aquells qui estimen la justícia, com ell l’estima. Però el Fill de l’Home, quan vingui, ¿trobarà persones que clamin justícia, de nit i de dia, per ells i pels altres, sense defallir?

Els cristians creiem que, fins i tot en el cas que no hi haguessin viudes suficients per a tocar a la porta del jutge sense entranyes i no hi hagués la gent necessària per mantenir aixecats els braços del profeta, fins i tot en aquest cas, hi ha encara una viuda que no cessa i un profeta que no ha baixat encara els braços. Jesucrist és la viuda que no deixa d’insistir a les portes d’un món sense entranyes. Jesucrist és el profeta que ha aixecat per sempre els braços a la creu i ningú no li podrà fer baixar.

Ho expressa molt bé la Pregària Eucarística I de la Reconciliació quan diu abans de la consagració: “Jesucrist, estenent els braços entre el cel i la terra, ha traçat el signe inesborrable de l’amor de Déu”. Ningú no podrà fer-li baixar els braços a Déu. Déu no deixarà mai d’insistir a les portes d’un món sense entranyes, enemic de la justícia. Ni que el Fill de l’home no trobés ningú amb fe a la terra, Déu no baixarà mai els braços.

La pregunta és, aleshores, ¿qui voldrà ajudar Déu a mantenir les mans aixecades? Els creients, ¿serem capaços d’aguantar dia i nit, al costat de Déu, a les portes d’un món que prefereix refugiar-se en el cinisme o la lamentació? ¿Què en dieu vosaltres?, “quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà aquesta fe a la terra?”