EL COMPLIDOR I EL PECADOR (Lc 18,9-14)
Dos homes van pujar al temple a pregar:
l'un era complidor i l'altre pecador.
El complidor, dret, pregava així en el seu interior:
Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo.
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack!
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries.
Faig tot el que puc, però no és fàcil, saps?
Molta gent no fa cas de tu
i després s'estranyen de com els van les coses.
- Si és que la gent... com és!
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer.
Ah, posats a demanar:
mira si pots arreglar el tema aquell dels pobres que hi ha al carrer
i que no vinguin a captar a la porta de l'església.
- Realment, sóc un desastre.
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina i confia en nosaltres.
Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense vosaltres?
Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:
Senyor no tinc res per oferir-te,
estic tan buit,
ni una bona acció, sóc massa covard
ni una bona paraula, estic massa trist
ni un bon pensament, estic massa abatut
el meu amor és miserable i la meva fe és ridícula
- Dóna-me’ls!
Però què et puc donar?
Les ganes de que s’acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls!
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls!
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls!
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls!
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls!
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne dels Cels!
7 comentaris:
Senyor aquí em tens cansada, una mica perduda. El meu amor és miserable i la meva fe és ridícula
Però què et puc donar? No tinc res.
La solitud que em fa patir? Saber que només en Tu puc trobar el que busco i... seguir buscant en altres llocs?
Vols el be que voldria fer i... no faig?
El cansament de viure sempre el mateix?
L’orgull de creure’m bona persona?
Gràcies per quedar-te sempre amb nosaltres.
... uff. Gràcies.
Marc, cada homilia teva és un regal. La d'avui m'ha fet saltar les llàgrimes dels ulls.
L’acabament del drapaire i el Regne dels Cels el trobo genial.
Sempre havia pensat que Jesús devia fer us de l’ironia més del que surt ens els Evangelis quan es troba amb situacions de falta de sintonia. M’ha agrada’t que en facis us en la primera part de la teva homilia.
Gràcies anónimo.
Es cert, Marc,vaig per la vida de complidora, m'allunyo de Jesus lo just per posar-me còmoda, refuso la seva mirada per por...el cas es que no m'ho explico però encara el sento al meu costat...(quin pesat ;D)prega un dia per mi, que torni a trobar la valentia de la entrega...gracies.
MJ
Talment com el metge, que en examinar-me el braç, em diu "tu no facis força, deixam fer a mi"....
Si deixo fer al Crist, segur que pot fer molt amb les meves mans plenes de misèries......
Com m'hen puc convèncer ?
Senyor , fés que hi vegi.....
Gràcies Marc....
Josep Maria
Publica un comentari a l'entrada