divendres, 5 d’octubre de 2007

HOMILIA DG-TO-C27
UNA FE QUE FIA (Lc 17,5-10)

Li vaig preguntar al germà Andrés: "Andrés, ¿tú eres feliz?" I em va respondre: "Mira, no me lo he planteado nunca, yo hago lo que creo que Dios me pide y lo demás es cosa suya." Santa i sana actitud del servent bo i fidel. Li vaig fer la mateixa pregunta ara fa cosa de deu anys a la Niña Julia del barri de La Chacra, feliçment esmentada en altres homilies: "Niña, ¿usted es feliz?" Transcric el que recordo de la seva resposta: "Qué cosas a preguntar, Padrecito, yo no sé pues, vamos para adelante mientras el Señor nos de fuerzas... y ahora, si me permite, voy a llevarle unas tortillas a Niña Barrios que ya no sale de la champita."

El parany de la felicitat

Em permeto qüestionar un dels dogmes més arrelats de la nostra cultura popular contemporània, aquell que defensa que el més important a la vida és ser feliç. Em recolzo en l'evangeli d'avui, però també en una autora contemporània, l'escriptora índia que va guanyar el darrer premi "Booker" amb la seva novel·la "El legado de la pérdida". Kiran Desai deia en una entrevista que mai no havíem estat tan obsessionats per la felicitat i mai no ens havíem sentit tan infeliços. L'escriptora qüestiona l'obsessió moderna per obtenir felicitat a qualsevol preu, oblidant així que darrera totes les pèrdues, per irremeiables que siguin, també s'hi pot amagar una valuosa herència que cal aprendre a reconèixer.

En el fons, la nostra idea de felicitat és un parany. Ser feliç consisteix, segons aquesta idea, en mantenir-se en un estat d'eterna infància, en allargar la sensació agradable que deixa un caramel al paladar. Es tracta d'una felicitat que cal retenir, aferrats com estem a sensacions passades que se'ns escolen entre els dits. Felicitat com a pura sensació, barrejada amb la il·lusió de que la sensació sigui permanent. Però la sensació, per naturalesa, és fugissera i efímera. Una felicitat efímera no pot ser l'horitzó de tota una vida. La felicitat no pot ser la condició de les nostres opcions vitals, sinó, en tot cas, una conseqüència que pot derivar-se d'elles en un grau i una forma que nosaltres no podem determinar mai a l'avançada.

Un horitzó de plenitud

Les coses les fem perquè tenen sentit, perquè ens sentim cridats, perquè és el nostre deure i és de justícia, i no perquè ens fan feliços. Fins i tot les coses que valen molt la pena, ens fan feliços avui i desgraciats demà. Que li preguntin sinó a qualsevol esportista: avui estàs a la glòria i demà et sembla que estàs en la misèria, però no per això deixa de tenir sentit la teva dedicació a l'esport; no per això deixa d'omplir-te allò que has triat. Qui fa les coses per a ser feliç, a la llarga, ni troba la felicitat ni és capaç de donar-la.

Alguns diuen que cal parlar de plenitud, més que de felicitat. La felicitat és una sensació, però la plenitud és un estat i una convicció. La felicitat ve i se'n va, però la plenitud roman, la certesa serena de que estàs fent allò que has de fer i que estàs servint unes persones, un projecte, una causa que has fet teva, girin com girin els vents i les sensacions. I això no per rigidesa, sinó per confiança.

Fiar a Déu

Amb la fe passa el mateix. La nostra fe sovint és més menuda que un gra de mostassa, que ja és dir. És una fe que no fia, fins i tot a Déu li exigim que pagui a l’avançada: "primer dóna'ns felicitat i potser després et fiarem." Així no hi ha qui cregui.

Un amic "ateu" em deia: "demano la fe i no m’arriba." A mi em sortia de dir-li: "Potser demanes la fe sense fe. Dius que vols creure, però no creus que pots creure." El gra de mostassa potser no és encara creure, sinó creure que puc creure, i per això ho demano.

Una amiga "creient" em comentava: "jo li reso sovint a Déu, però darrerament m'ha fallat un parell de vegades." Em vaig veure empès a dir-li: "si que portes els comptes amb precisió, potser et sobra "fe" i et falta confiança, potser la teva fe es gran, però encara no l'has plantada." La llavor de la fe ha de morir molt abans de donar fruit.


El gra de mostassa, tant per l'ateu que vol creure com pel creient que diu creure, consisteix en donar-li crèdit a Déu i fiar-lo: "ja pagarà quan li vagi bé i de la manera que vulgui." Quan et diuen això en una botiga, t'entren unes ganes boges de tornar-hi, ¿o no?

1 comentari:

Milana ha dit...

Discrepo en un punt.
De debó hem de fiar Déu?
Què ha fet ell per haver-lo de fiar? Si, ens ho creguem o no, ens porta de la mà, com uns pares fan amb els seus nens.
Al meu parer tots tenim una missió aquí a la Terra, una finalitat, una cosa a aprendre per tal de millorar-nos nosaltres mateixos. I, evidentment, ens equivoquem un munt i munt de vegades. Però aquestes vegades que ens equivoquem i que pot semblar que Déu "ens ha fallat" o "no ens dóna el que volen"... no és res més lluny de la veritat. Al meu parer, els nostres errors no són res més que una manera del "Jefe" de dir-nos: "xata/xato, que no vas bé per aquí..., au, arregla-ho". No és que ell ens deixi, tot al contrari, ell està allí, agafant-nos de la mà per ensenyar-nos on ens hem equivocat, per ensenyar-nos una lliçó, per fer-nos créixer.
Si una cosa som els humans és que som lliures, per tant, el nostre "Jefe" no pot fer més que deixar-nos fer, ara però..., jo tinc la sensació que sempre el tinc al costat. Tot passa perquè ha de passar. I no és que ell ens falli a nosaltres quan les coses van baldades, sinó que nosaltres ens fallem a nosaltres mateixos quan no aprenem el que ens està ensenyant amb aquestes situacions difícils, quan no sabem escoltar-lo ni desxifrar els seus missatges pel simple fet que quan ens trobem amb sitacions angunioses ja voldríem veure la sortida del túnel en comptes de deixar fluir la situació i estar atents al que ens envolta.

Si poguéssim descobrir això..., realment el terme felicitat i plenitud sempre anirien junts i sempre serien les nostres característiques més palpables, ja que no podríem fer res que no ens aportés felicitat i la plenitud de saber les coses ben fetes o d'haver après altres coses sempre ompliria els nostres cors.

Ànims, que Ell sempre està aquí per cuidar-nos i per sorprendre'ns amb noves experiències!! Atrevim-nos a descobrir-ho!! :D

Disculpeu la meva humil opinió.