HOMILIA DG-TO-C32
NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ (Lc 20,27-38)

Els fariseus creuen en la resurrecció, pobrets, en alguna cosa hem de creure. Ja se sap, no és fàcil d’acceptar la caducitat de la vida humana. Per això ens calen il·lusions que ens facin suportable l’existència.

Els saduceus, en canvi, se'n riuen: ¿De quin dels set marits serà l’esposa? ¿De tots set? Però, aleshores, ¿què hi ha de la monogàmia? ¿De cap dels set? Però, aleshores, ¿què hi ha de la indissolubilitat del matrimoni? ¡Ja, ja, quin riure!

Volen mostrar que la fe en la resurrecció és una bajanada. I a fe de Déu que ho és. La resurrecció en la que diuen no creure els saduceus és, efectivament, una bajanada. La resurrecció entesa com una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. ¡És clar que fa riure!

Però no és això, companys, no és això

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans també riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. Els 7 germans s’hi neguen i ho justifiquen amb un comentari que fa riure: "Estem disposats a morir abans de violar les lleis dels nostres avantpassats". ¡Ja, ja, quin riure! Només caldrà acostar-los una mica a la mort i veuràs com canvien d’opinió.

La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. ¿D’on els ve aquest coratge? ¿Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? Els botxins flaquegen i sembla que els agafa una "crisi de fe".

¿I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? ¿I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? ¿I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? ¿I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Però no és això, companys, no és això

Seria molt maco, però això no fa que sigui veritat. Compte-Sponville afirma que, precisament perquè seria molt maco, és fals. La veritat és que ningú no reivindica la vida del just més enllà de la mort, fora dels vius. Els tribunals humans poden mirar de restaurar la "memòria històrica", però no poden tornar la vida als morts. Ens agradi o no, ens hi hem de conformar.

Jo hi estic totalment d'acord, és a dir, estaria completament d'acord, de no ser per Jesucrist. De no ser pel testimoni d'aquells i aquelles que han proclamat la seva mort, confessat la seva resurrecció i esperat el seu retorn. De no ser per aquells 7 germans que van confiar en Déu més que en la seva pròpia vida. De no ser per un periodista, amenaçat de mort en una ciutat injusta, que va dir: "us equivoqueu, no estic amenaçat de mort, estic amenaçat de resurrecció."

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", calla. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, ¿què és la vida, sinó una "passió inútil"?

Però no és això, companys, no és això

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó l’esperança de la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres funestes certeses potes amunt.

Als qui creiem en la resurrecció no se’ns pot acusar d’una manca de coratge, sinó, en tot cas, d’un excés de confiança. No és la por de la mort la que ens fa creure, sinó la urgència de la vida. Qui no entén això, no entén res.

Els alumnes d'una escola benestant, en una ciutat benestant, en un país benestant, en un continent benestant... diuen: "jugar-se-la per algú que coneixes, és una heroïcitat; però jugar-se-la per algú que no coneixes, és una matada." I tenen raó: sense resurrecció, jugar-se la vida per una causa que no sigui el teu propi benestar o és una matada o és una heroïcitat. I no vivim, precisament, temps heroics.