HOMILIA DG-TO-C33
PORTAR EL SEU NOM (Lc 21,5-19)

Com reconeix el Parlament Europeu, portar el Nom de Crist, a molts llocs, és perillós. No podem dir que no ens en havien advertit: "Pel fet de portar el meu Nom us perseguiran... us acusaran... us trairan... us odiaran... us mataran." Sentir això, amb dos mil anys de perspectiva, provoca una barreja de sentiments. El Nom de Crist ha portat de tot: persecucions, però també perseguidors; acusacions, però també tribunals de la Inquisició; traïcions, però també abús de les indulgències; odis, però també un amor impúdic pel poder i la riquesa; martiri, però també venjances i atrocitats en el seu Nom. Hi ha, certament, moltes maneres de portar el seu Nom i moltes més encara de profanar-lo.

El podem portar com qui porta un vestit. El vestit és quelcom que em poso i em trec segons el dia i segons les conveniències. El vestit per anar a la feina, el vestit per sortir a la nit, el vestit pels esdeveniments socials, el vestit d'anar per casa, el vestit dels diumenges.

El podem portar escrit a la mà com qui s’apunta quelcom que no vol oblidar. El telèfon d’aquell amic, el resultat de l’examen, l'avís de posar la rentadora... Ens ha marcat en un moment donat, per una experiència forta, però després de rentar-nos les mans 2 ó 3 vegades, la tinta poc a poc va desapareixent fins que no queda ni el rastre.

El podem portar escrit en un paper que guardem a la butxaca. Ningú més no sap que el porto, és un nom escrit per a mi sol i ningú no n’ha de fer res. La meva fe és cosa meva, jo crec a la meva manera, encara que no ho mostri. L’important no és anar a missa, sinó estimar els altres. Amb aquests eslògans tan contundents, no hi ha res a dir. Estimo el seu Nom, però no estimo a tots aquells que el porten, perquè no són com jo. Sóc un cristià sense església, un apàtrida, un Blade Runner de la fe.

El podem portar tatuat en un lloc ben visible del nostre cos perquè tothom el vegi i l’admiri. No se sap ben bé si volem que admirin el Nom o que ens admirin a nosaltres que el portem: com aquell que porta un tatuatge als pectorals, no acabes de saber si vol que la gent admiri el tatuatge o els pectorals. I si la gent mostra indiferència o cansament, que és el que sol passar en aquests casos, encara mirem de fer el tatuatge més gros, més barroc i cada vegada més patètic.

El podem portar en un estendard, com un emblema corporatiu que traiem al carrer en ocasions especials, en processó, com els armats. Orgull de casta, privilegi de pasta. D’aquell Nom, ens interessa només la marca, l’embolcall, la fama vana i la glòria mundana. Tothom panxa a terra que venim nosaltres, portant a l’esquena, el Rei de la terra.

I es pot portar discretament, però sense amagar: com el metge porta el fonendo, l’esportista el xandall o el músic un diapasó a cada butxaca. Com portem allò que ens és connatural. Com es porta un altre Nom al costat del propi nom, el record del seu aroma i el to de la seva veu, sense confondre’l. Com es porta la saliva a la boca, la llàgrima als ulls i la sang a les venes. Com es porta una història i una forma de ser i de celebrar i de viure. Com es porta la vida, que no saps si ets tu o ella la que et porta.
Portar el Nom de Crist és portar-lo a ell: la seva marca en forma de creu, la seva fama crucificada, el seu tatuatge amb les benaurances i, a l’estendard, la llum nova de la Pasqua.
Ah, i també portar l’església que és la seva nissaga.

I tu, ¿com ho portes?