divendres, 23 de novembre de 2007

HOMILIA DG-TO-C34
MAI NO ÉS MASSA TARD (Lc 23,35-43)

Jo també pensava que el Messies havia d’arribar precedit d’una bona claca i que havia d’acabar amb una espaterrant mascletà final. Però no m'imaginava això, francament. A veure si m’explico.

Si Jesús és el Messies, tal com diu de si mateix, ha de disposar del poder de Déu a discreció. No pot ser que es deixi humiliar d’aquesta manera. Déu no s’ho deixaria fer això, ho tallaria de soca-rel, donaria un cop de puny a la taula i prou de tonteries. Però no ho fa, és clar que no ho fa, perquè no ho pot fer, senzillament perquè Jesús no és el Messies.¿De què ens serviria un Déu que no ens pogués baixar de la creu al moment decisiu? Tenen raó els qui fan burla: “Ell que en salvava d’altres, no pot salvar-se a si mateix”.

Però de cop, mirant-lo a Ell, es va trencar quelcom, es va obrir una mena d’abisme dins meu i em va engolir. Algú em va donar la volta, violentament, com un mitjó, i en va expulsar la brutícia. Quin mal i quin alleugeriment.

Imagineu l’escena: un home patint la tortura més cruel que es pugui imaginar i la gent rient-se’n. Es pot imaginar una crueltat més gran? Ni l’animal més salvatge s’hi recrea davant la mort de la seva presa, se la menja i punt. Però el més sorprenent no va ser això per a mi, el més increible, el més incomprensible, va ser la seva mirada.

Jo reacciono a la defensiva quan algú m’ofèn, ell no. Jo em tanco en el meu dolor quan algú em fereix, ell no. Jo responc amb odi a la ofensa, ell no. Vaig veure en Ell una mirada impossible, una mirada que no és d’aquest món.

Per a nosaltres no hi ha dubte: Déu és l’aval del nostre poder, o no és Déu. Déu és la sacralització de la nostra força, o no és Déu. Si Déu és amb Jesús, ho demostrarà contrarestant la força inapel·lable dels claus i el baixarà de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que jo pensava.

Però heus ací el que vaig entendre en aquella mirada: I si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? Precisament, perquè té aquesta mirada a la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que fes saltar els seus claus i em deixés a mi penjat? I si fes saltar també els meus claus, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

I la meva comprensió va anar més lluny i més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

Puc dir que, a l’últim moment, he conegut l’amor i la seva mirada. L’he conegut perquè l’he vist crucificat. He vist l’amor crucificat. L’amor estimant enmig l’absència total d’amor. L’amor estimant a aquell que mata l’amor. L’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor poderós en amor, l’amor que treu fora la por, l’amor sobirà, l’amor absolut, l’amor més poderós que la mort, l’amor que regna sobre tot i sobre tots. La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo, davant la creu, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, ¿on era jo, Senyor?, ¿tan lluny he hagut d’anar per arribar tan a prop?

8 comentaris:

Sergi d'Assís ha dit...

"La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany". Impressionant el teu comentari!!! Tens un do. Gràcies per compartir-lo. De tot cor.

Francesc Ll. ha dit...

M’has impressionat, Marc! Ens has deixat compartir més que unes reflexions. Gràcies.

Ara ho veig més clar: Estimar, com Ell ho va fer, enmig d’absència total d’amor, és garantia d’Amor amb majúscula. Es el diferencial entre un amor d’origen diví i un d’origen humà i això és el que proclama la creu. Pany i clau.

Anònim ha dit...

“De què em salvaria un Messies que fes saltar els seus claus i em deixés a mi penjat? I si fes saltar també els meus claus, de què em salvaria?” ….. Gràcies Déu meu, perquè mai no és massa tard per buscar la teva mirada des de la creu, posar-me als teus peus i deixar que el teu Amor em salvi.

Gràcies Marc.
Minerva.

Daniel Palau ha dit...

Coincideixo amb el comentari del Sergi.

marta ha dit...

Molt bonic el nou format! I l'homilia, com sempre, emotiva i impactant. No es pot prescindir de la lectura de les teves homilies, marc. Gràcies.

En cherchant ha dit...

Vilaserio!! aquest format pega més amb tu!! jejejeje...

Gràcies per les teves homilies!M'encanta aquest Déu que de tant estimar et descol·loca!... i m'encanta la gran habilitat que tens per transmetre-ho!! tskv!
tx.

Anònim ha dit...

Déu es fa home en Crist, o millor Crist és Déu fet home. No sé. Però m'inquieta, no tant que no es salvés, si no que mai he sabut comprendre el sentit real de la seva mort. "Va morir per amor a nosaltres, per alliberar l'home dels seus pecats". Quan hi penso sempre em queda un regust amarg: no puc evitar sentir que en el fons no hi ha entrega perque en el fons no hi ha dubte. Crist és Déu i se sap Déu. No hi ha salt al buit, només un dolor intens però passatger en un cor d'home que deixa de bategar durant tres dies. Ell coneixia el final de la història, i aquest fet crec que li treu transcendència al seu sacrifici. És una lectura superficial, però no sé llegir-ho d'un altra manera.

Gordo ha dit...

És una joia aprofundir en els misteris de la fe. Crist no pot salvar-se i aquesta impotència ens salva, dius. No és un NO pot per qué vol ensenyar-nos quelcom, llavors seria el joc a que aludeix l'anòmim, és una impotència real, que està viva en el nostre món cada dia. És per això que el paradís ja és aquí i el messias ja torna.
Aquesta impotència no és un joc és un camí, i la creu la clau.

Gràcies Marc