divendres, 30 de novembre del 2007

HOMILIA DG-AD-A01
SONA EL DESPERTADOR (Mt 24,37-44)

Algú va dir que el pitjor enemic de l'home és el despertador. El cert és que hi ha poques coses tan desagradables com un despertador. Per això hem intentat la quadratura del cercle: un despertador agradable. El radiodespertador és un bon intent, el problema és que s’està tan bé al llit sentint la radio, que acaba sent pitjor el remei que la malaltia. A casa dels avis feia servir un rellotge d’aquells antics, amb un tic-tac tan exagerat, que el problema no era despertar-te, sinó adormir-te. De forma més o menys agradable, la qüestió al final és despertar-se. Us proposo uns quants despertadors.

El despertador de la utopia
Isaïes fa sonar el despertador de la utopia. Val la pena despertar-se perquè ens espera un dia meravellós, en un món meravellós. Un món que transformarà la força destructiva en força productiva i la força defensiva en força creativa: "forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Però, com sabem que això de la utopia no és una ensabonada, una manera elegant d'enganyar-nos, com s'enganya el nen petit amb promeses llamineres de futur? Isaïes no ens parla de demà passat o l’altre, sinó dels “darrers temps” i, a la Bíblia, els “darrers temps” són a tocar dels “temps primers”. El que ens espera al final és el que ja hi era al principi, és a dir, el paradís.

El despertador de l’enyorança
És per això, que la utopia, més que un desig, és una enyorança. Per això té tanta força. ¿Heu llegit mai els comentaris que molts adolescents escriuen als fotologs? Pura enyorança del paradís, en versió original subtitulada. Darrera una aparent histèria afectiva, hi ha l’enyorança, la urgència de qui apura una cosa que, en el fons, sap que dura poc. I que és un poema, o una simfonia, o el compromís polític, o buscar en el sexe una forma de redimir-se, o donar de menjar un avi de noranta sis anys com si fos el primer dia, o beure a galet en el desert, o llegir avui aquesta homilia esperant quelcom més que paraules... sinó pura enyorança?

Si enyorem el paradís (i qui no l’enyora!), és que ja hi hem estat, perquè no s’enyora el que no es coneix. El paradís és el nostre horitzó perquè és el nostre bressol. La utopia bíblica no és un camí d’anada, sinó de tornada, com el del fill pròdig. Per això compromet tant. No podem aspirar a un paradís final sense mirar de reconstruir l’original. Com escrivia el meu company Santi Thió: “Els carrers ja estan il·luminats. La societat comença pel final. El camí de l’esperança és més obscur.” Però també més ferm. La veritable esperança és lluminosa perquè s’ha brodat en la obscuritat. El despertador sona quan encara la nit no s’ha esvaït.

El despertador traumàtic
Perquè, no ens enganyem, a fora és de nit i fa fred. Sembla que el planeta s’escalfa per fora, al mateix ritme que la humanitat es refreda per dins. Aquest estiu he llegit un llibre trasbalsador que acaben de traduir al català: “Les benignes” de Jonathan Littell, premi Goncourt 2006. Encara l’estic paint, per això en parlo sovint, ara no sé si per exorcitzar un dimoni o per aclarir una revelació.

La novel·la comença amb tota una declaració d’intencions: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar... ja veureu com us toca de prop... Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. Però el temps passa i la papallona no arriba mai, ens quedem en la larva que realment som”. Realisme brutal, sense concessions, enganxat al nostre clatell, com una paparra que no aconsegueixes arrencar per molt que rasquis. També ens poden despertar a cops.

El despertador de Pau
El despertador de Pau també ressona com un cop: “Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe”. Afirmar això sembla a totes llums una temeritat en el nostre món. Però no em feu parlar del que sembla, deixeu-me parlar del que és. El que sembla prou bé que ho sé: sembla que anem enrere i no endavant, sembla que ens enfonsem en comptes de surar, sembla que les coses són sempre susceptibles d’anar a pitjor. Però deixeu-me que us parli del que crec i del que espero, malgrat no coincideixi necessariament amb el que sembla.

El despertador de Crist
I jo crec que el món no és una sala d’espera, sinó una sala d’advent, una maternitat. El Senyor vindrà, perquè està venint. L’adveniment del Fill de l’home no és una expectativa incerta, sinó un infantament que ja ha començat. Déu ja ha vingut, el que passa és que ha entrat per la porta de servei i quasi ni ens n’hem adonat. El lladre ens està entrant a casa i nosaltres mirant el “salsa rosa”. El paradís ha vingut a nosaltres i nosaltres buscant-lo a Port Aventura. El paradís ja no és un lloc, sinó una persona: Jesucrist. Jesucrist és el nou “Eden” i el nou “Adan”, el nou paradís i el nou inquilí. En Ell, tot és nou, fins i tot nosaltres.

Al contrari d’aquell que deia que l’infern són els altres, Jesucrist ha fet que els altres puguin ser per a nosaltres una porta oberta al paradís, especialment aquells que estan asseguts a les portes de l’infern: els qui més pateixen, els proscrits, els qui no tenen lloc a les posades del nostre món i han de passar la nit al ras. Déu està a la porta de tots aquests i ens truca, insistentment, com un despertador.

Però al llit s’està tan bé... Cinc minutets, encara cinc minutets.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Marc,
Fa mesos que et llegeixo i mai he escrit. Avui, però, no puc evitar deixar anar un comentari perquè els records de la infantesa són molt poderosos! Les darreres frases m'han fet recordar un poema que vaig memoritzar quan tenia 10 anys i tot just començava a entendre el món. Tothom va estudiar-se poemes de les estacions de l'any, els arbres del bosc, o, les noies més "avançades", algun poema de Béquer. Però jo, que en aquella època ja em sentia totalment seduïda per Jesús, vaig triar un sonet de Lope de Vega que ningú no va comprendre :( i que començava dient "¿Qué tengo yo que mi amistad procuras?" i acabava en un "mañana le abriremos, respondía/para lo mismo responder mañana". No goso escriure'l tot, que em fa vergonya...però és ben bé això del despertador i lo bé que s'està al llit o dins de casa, mentre Jesús des de fora et crida, amb fred i nit, sense moure's d'allà.
Gràcies per les teves homilies. Cada setmana les comento amb el meu marit (i hem arribat a tenir discussions de dues hores sobre les teves reflexions!!)
Judith