HOMILIA DG-AD-A03
JOAN I NAOMI (Mt 11,2-11)

Llegeixo una interessant entrevista a Naomi Klein, autora de “No Logo”, un dels llibres de culte del pensament antiglobalització. Em pregunto si la podríem considerar com un Joan Baptista dels nostres temps: fueteja els poderosos i predica la conversió; vesteix discretament i defuig els palaus dels reis.

L'entrevistada diu coses importants i, sobretot, demostra un compromís i un coratge admirables. Fins aquí, tot perfecte. Ara bé, quan la periodista li pregunta on podem buscar la fe donat que el món està tan malament, Naomi respon: “Tal vez haya llegado el momento de creer sólo en nosotros”. Uf!

“Creure només en nosaltres”, però ¿qui som “nosaltres”? ¿Els bons, els purs, els perfectes? ¿I els cecs, els invàlids, els leprosos, els sords, els desvalguts? Podem ser molt bons, tenir les idees molt clares i els enemics molt definits, però d'aquí a creure "només" en nosaltres hi ha un salt que jo, com a mínim, no em puc permetre. ¿On és aquí la Bona Notícia? ¿És això el que hem sortit a buscar al desert?

Les esperances seculars defineixen un horitzó i el proposen a l’home com un camí només d'anada. Aquesta és la seva grandesa, però també el seu drama, no perquè sigui mentida, sinó perquè és insuficient (l’home va, però al mateix temps s’atura i desfà el camí que havia fet abans).

L’esperança cristiana proclama que és Déu qui ve, i és per això que l’home va, i pot seguir anant malgrat els retrocessos. L'home ha de fer la meitat del camí, però és Déu qui fa l'altra meitat. El desert (Joan) està a mig camí entre l'home que va (Naomi) i Déu qui ve (Jesús). “Déu ve”, aquesta és la Bona Nova de salvació que només s’escolta al desert.

Hi ha un puritanisme personal que tendeix a ignorar la força del pecat estructural (el conservadurisme); però també hi ha una mena de "puritanisme estructural" que tendeix a ignorar la força del pecat personal (el progressisme). I aquesta ignorància és terrible perquè et porta a un doble parany: el parany del cinisme moral ("campi qui pugui") o el parany del voluntarisme ideològic ("peti qui peti").

Els puritans estan carregats de bones intencions, però acaben isolats perquè ningú no pot encarnar la perfecció a la que aspiren: cap persona, cap església, cap ONG, cap país i cap història. El puritanisme és potser la nota del nostre temps, per això blasmem les institucions, reneguem de la història i ens tanquem a pany i clau dins la mònada moral en la que vivim exiliats. Quan l'única esperança que ens queda és creure "només" en nosaltres, vol dir que no hi ha esperança. Per això ens fa tan de mal el desert.

La Naomi m’agrada, però, al desert, jo busco a Joan.

Joan, com Naomi, fueteja els poderosos i predica la conversió, però Joan sap que nosaltres podem fer i hem de fer la meitat del camí, perquè és Déu qui en fa l'altra.

Joan, com Naomi, vesteix discretament i defuig els palaus dels reis, però Joan sap que prepara el camí a un altre, a un que bateja amb Esperit Sant i amb Foc, i no només amb aigua.

Joan, com Naomi, és gran, el més gran de tots els nascuts de mare, però sap que “el més petit al Regne del cel és més gran que ell”. I aquesta és per a mi la Gràcia.