HOMILIA DG-AD-A04
EL SENYAL DE L'EMMANUEL (Mt 1, 18-24)

Una persona entrevistada a la Contra afirmava no creure en Déu perquè aquest no li havia donat mai cap senyal. Déu pot donar un senyal, però nosaltres l'hem de voler rebre. I aquest és el tipus de senyal que dóna Déu a qui el vulgui rebre: "la noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel" (Is 7,10-14). ¿Què esperàvem? Potser ens hauríem d'aclarir primer sobre quin tipus de senyals esperem rebre de Déu, per tenir clar de què parlem quan parlem de Déu.

Arriba un temps

Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la gent del nostre temps. I potser ens tornarem com Josep, malfiat de la versió que dóna Maria del seu embaràs, i voldrem trencar el contracte: “prou d’ensurts i de sortir-se del guió”. O potser ens tornarem com Acaz, amb ganes de passar desapercebuts, callar i desaparèixer, i no gosarem demanar cap senyal: “si és això el que Déu vol, no el temptem més”.

I repetirem el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. I Déu se'ns farà primer evident, després intranscendent i, finalment, prescindible.

Senyals de Déu

El diàleg interreligiós ha donat sobretot fruits positius, però n'ha donat un de poc agraciat, al meu parer. Per a rebre carta de ciutadania en la nostra societat, hem hagut sovint d'acceptar una restricció. En comptes de parlar de Déu, hem acceptat parlar només de pau, de solidaritat i d'ecologia.

I no és que les religions no hagin de parlar d'això, però és que d'això en poden parlar també, i potser amb més competència, l'ONU i les ONG. Ningú, en canvi, no pot parlar de Déu com poden fer-ho les religions. No de Déu en general, com a idea, en la seva vessant històrica, cultural o sociològica; sinó de Déu en concret, de Déu confessat, de Déu revelat i de Déu celebrat.

Semblant a les altres, però cada religió tan diferent i única: amb les seves particularitats, amb les seves mediacions, amb el seu llenguatge, amb la seva història. Cada una amb el seu senyal, que ha rebut de Déu com a do i com a promesa.

El senyal de l'Emmanuel

Els cristians són aquells d'entre els homes que han rebut de Déu el senyal de l'Emmanuel i el confessen com a veritable i definitiu. Existeixen altres senyals, és clar que sí, però cap com aquest. Senyals respectables, senyals commovedors, senyals admirables, però cap com aquest. En ell està tot, per molt que n'hi hagi més. I espero que els creients de les altres religions diguin el mateix dels seus senyals. Espero que no només expliquin els seus senyals, sinó que els confessin com a veritables i definitius.

Per als cristians, el senyal de l'Emmanuel és "la Bona Nova de Déu que es refereix al seu Fill, descendent de David pel que fa al llinatge humà, però, per obra de l'Esperit Sant, entronitzat com a Fill poderós de Déu en virtut de la seva resurrecció d'entre els morts" (Rm 1,1-7). Som cristians perquè creiem això i ho confessem. I per molt que busquem dreceres i altres maneres de dir, haurem de venir, tard o d’hora, a petar aquí. No amb recança, sinó amb una joia indicible.

¿Què és confessar?

Hi ha qui pensa que confessar un únic senyal és un empobriment, que se'n poden confessar molts o una mica de cada; però això és desconèixer el que és la fe i el que és confessar. Es poden estimar i valorar molts senyals, però només un es pot confessar en plenitud. ¿Què és confessar per a tu? Per a mi, confessar és quelcom més que pronunciar amb els llavis; confessar és mirar de segellar amb la vida, amb tota la vida i no només una part, el que confesses amb els llavis.

Un senyal que ens sostingui

Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: “D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble”, i afegeix el profeta: “Im lo taaminu, qi lo teamenu”, que traduït vol dir: "Si no us deixeu sostenir, no us podreu sostenir" (Is 7,9).

I adoneu-vos que l’arrel semàntica del sosteniment és l’amén és a dir la fe, la confiança posada en la força prodigiosa del senyal que Déu ens dóna: “la verge tindrà un fill, i li posaran Emmanuel”. Encara que sembli mentida, aquest és l'únic senyal que ens pot sostenir.