HOMILIA DG-PQ-A06
DONAR RAÓ DE L'ESPERANÇA (1Pe 3,15-18)

No voldria semblar pretensiós, però l’homilia d’avui és d’aquelles que, segons com, poden fer una mica de mal. Ho faig amb el desig sincer de que sigui un mal terapèutic i que se’n pugui extreure un bé major.

La segona lectura sol ser la lectura marginada a la missa, però és que avui Sant Pere la clava: "estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança; però feu-ho suaument i amb respecte". El nostre és un món necessitat d’esperança, malgrat faci aquesta cara de tedi i d’estar de tornada de tot. Ara bé, no està disposat a empassar-se qualsevol raó.

Si hi ha una raó que el nostre món no està disposat a empassar-se sota cap concepte, és la raó d’una església que esgrimeix encara l’argument d’autoritat i de preeminència social; la raó d’un concordat tant o més blindat que la constitució; la raó d’una pretesa “raó natural” que desestima per artificials totes les altres raons; la raó d’una “moral de principis” que no està disposada a dialogar sota cap concepte amb una realitat que funciona al marge d’aquests principis.

El món, ja fa temps, va decidir que era major d’edat i va demanar, primer a les bones i després a la brava, d’emancipar-se de la tutela de l’Església. L’Església lluny de reaccionar com el Pare de la paràbola es va posar molt nerviosa i porta uns quants segles barallant-se amb el fill pròdig, en comptes de sortir a esperar-lo a la porta de la casa. De quina esperança volem donar raó si no canviem radicalment d’actitud? D’esquenes al món, es poden donar coces, però no raons.

Ens pot agradar més o menys, però la nostra societat sembla estar majoritàriament d’acord en enviar-li aquest missatge a l’Església:

“Mira, agraïm les teves esmenes, escoltem les teves recances; però aquí decidim les coses per majoria parlamentària, segons la representació legítima que dóna la democràcia participativa, fins i tot les coses que afecten a la “llei natural” i a la “naturalesa objectiva de la realitat”. Si no vols perdre encara més la veu i el prestigi, t’hauràs d’anar acostumant a participar com un actor social més, amb el pes específic que et correspon, però no més. De moment, suportem les teves sortides de to, els teus tics magisterials i el teu flaire d’un altre temps. Ho fem per respecte, però cada cop costa més reprimir les ganes d’engegar-te. Sincerament, fora d’alguns energúmens que voldrien veure’t masegada i extingida, a la resta ens fa pena veure’t així. Voldríem veure’t renovada, participativa, àgil i rejovenida, però no sembles disposada. Esperem que algun dia t’adonaràs que aquest canvi és el millor per a tu i per a tots. Tant de bo no sigui massa tard”.

Hi ha alguns punts d’aquest discurs amb els què crec tenir raons de pes per a no estar d’acord, però no puc desqualificar-lo com si fos el discurs de quatre hooligans. Jo personalment no estic disposat a acceptar aquest ombrívol pronòstic: “el cristià del segle XXI o serà integrista o no serà”. Mireu que tendeixo a ser més aviat crític amb el progressisme ranci, però hi ha coses que s’ha de ser cec per a no adonar-se’n. És cert que l’Església no s’ha d’assimilar al món i no pot limitar-se a repetir el que el món ja creu saber, però l’Església està en el món i s’hi ha de fer present des de la seva particularitat, escoltant les raons dels altres i oferint raó de la seva esperança de forma creïble i respectuosa.

El món difícilment farà un pas enrere, però l’Església pot fer un pas endavant, hauria de poder-ho fer, ho ha fet en altres ocasions i ho pot fer ara. Els temps demanen urgentment un canvi en l’estructura feudalista de l’Església i una positiva adaptació al model de les societats democràtiques i pluralistes. Una adaptació no per diluir-se i perdre la seva identitat pròpia; una adaptació no per a sotmetre’s acríticament al món i als seus criteris; una adaptació no per a fer-se el modern i quedar bé; hauria de ser, en tot cas, una adaptació que ajudi a superar aquest “obstacle” institucional afegit que fa que sigui extraordinàriament més difícil de poder donar raó creïble de la pròpia esperança a aquells que la demanen.

Voldria fer-me ressò de l’exhortació de Sant Pere amb aquesta mena de manifest urgent: “no tinguem por, no ens refugiem en la fortalesa ni en la crítica sistemàtica, col·laborem a fer més creïble l’esperança que anima la nostra Església. Cadascú des del seu lloc, amb respecte però amb fermesa, ajudem a carregar la nostra gran esperança de bones raons: no de raons porugues, defensives i recriminatòries, sinó de raons creïbles, amables i profètiques”. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però les grans dificultats han estat sempre la llavor de les grans empreses. O no?