divendres, 2 de maig de 2008

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR
QUARANTA DIES (Ac 1,1-11)

Noé va passar quaranta dies dins l'arca i va entendre quin era el sentit de la nova humanitat que s'inaugurava després de l'aiguat. Moisès va passar quaranta dies dins el núvol, a dalt de la muntanya, i va entendre quin era el sentit de la travessia pel desert, camí de la llibertat. Elies va caminar durant quaranta dies fins a la muntanya de Déu, l'Horeb, i allí va entendre que Déu no es fa present en els fenòmens extraordinaris, sinó en un ventijol suau. Jonàs va anunciar durant quaranta dies la destrucció de Nínive i després va entendre que Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.

Jesús va passar quaranta dies al desert i va entendre quin era el sentit de la seva vida i fins a on arribava l'amor del Pare. Els deixebles van passar quaranta dies amb el Ressuscitat i van entendre també quin era, a partir d’aquell moment, el sentit de les seves vides. Quaranta dies i prou, després, mans a la feina: a escampar la bona nova del Regne, a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins els límits més llunyans de la terra.

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Quaranta dies són també la vigília dels cinquanta dies, de la nova vida, del nou començament, de la vinguda tan esperada, de l’Esperit Sant: la presència nova de l’Absent entre nosaltres, l’esperança que es deixa estovar per l’aigua i s’esquerda com una llavor plena d’arrels que seran tronc i branques i fulles i fruit i noves llavors amb nova sàvia.

Imagina que et diguessin: “tens quaranta dies de vida”, serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, "els quaranta principals", perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'acompanya. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.