HOMILIA A-PENTECOSTA
DÉU RESPIRA (Ac 2,1-11)

El terme hebreu que la Bíblia utilitza per parlar de l’Esperit és ruah que, literalment, vol dir vent impetuós i normalment s'aplica a l'alè, a l’aire que hom expulsa violentament per les narius fent un cop de diafragma quan està fatigat, irat, eufòric. El terme hebreu, ruah, expressa molt bé aquest sentit de respiració violenta, forta, intensa.

Ruah és també el vent que planava sobre les aigües caòtiques abans de la creació del món; el vent impetuós que es girà abans que el Senyor retirés les aigües del mar Roig perquè el seu poble hi passés a peu eixut; la ventada violenta que sacsejà la sala on els deixebles estaven reunits la diada de la Pentecosta. Així com una ventada sobtada i violenta fa presagiar la turmenta, el ruah fa presagiar l’acció de Déu.

Em manca l’aire

“Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Mestre, com puc saber si el meu desig és com vós dieu? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’inanició, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’aire que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què desitjaves l’aire, aleshores el trobaràs -.”

El ruah és això: l’aire que necessitem per a sentir-nos vius, la respiració violenta que es produeix als límits de la vida i de la mort, l'esma. Per això quan experimentem estats d’ànim extrems, respirem més ràpid i de forma més intensa, com si ens faltés l'esma. El plor del nen petit quan li entra aire per primer cop als pulmons, la respiració de l’atleta després de fer un esforç al límit de les seves forces, l’alè sincopat d’aquell que viu una emoció intensa.

Déu respira

L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’aire. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

El ruah és la vida en estat de màxima intensitat. L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la diada de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè respiri a ple pulmó, torna l’esma a aquells que l’havien perdut i a aquells que han fet un esforç al límit de les seves forces, comunica la seva vida als homes i dones que el busquen i el desitgen amb sinceritat de cor.

Som l'alè de Déu

Tenim garantit aquest do de la part de Déu. Podem estar segurs que no ens faltarà mai l’aire, que no perdrem mai l’esma, que podem comptar sempre amb la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat. És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar. I, si no ho som, ho hauríem de ser.